Documents Realisme Social

DOCUMENT 1

EL REALISME HISTÒRIC I/O  POESIA SOCIAL

Diversos factors assenyalen els darrers anys de la dècada dels 50 com el començament de la presència del realisme històric, també esmentat d’altres maneres com literatura –novel·la o sobretot, poesia social- o realisme simplement.

El factor més important:

• La situació d’opressió nacional i social del règim franquista, així com l’ambient creat a partir de la postguerra espanyola i la mundial.

Fets importants:

1.-L’obertura que es va produir en la dictadura del general Franco durant aquells anys, que comporta una actitud més tolerant respecte a la cultura catalana. Així com també, a fora de l’Estat espanyol, la Segona Guerra Mundial havia provocat una sèrie de canvis entre els intel·lectuals.

 2.- L’aparició del fenomen de la Nova cançó com adivulgador dels nous pressupòsits.

Característiques essencials de l’estètica realista:

  • Temes de reflexió moral. Busca provocar impacte en el lector.
  • Poesia cívica i política.
  • Descripció de la realitat del moment.
  • És molt realista. Frases col·loquials, llengua molt propera al lector.
  • Poesia sense mètrica, rima ni ritme.
  • Poesia narrativa.

MIQUEL MARTÍ I POL

Va cursar estudis primaris a l’escola parroquial del seu poble. A catorze anys comença a treballar al despatx d’una fàbrica de filatura de cotó. Hi treballarà prop de trenta anys, fins que el 1973 una esclerosi múltiple l’obliga a deixar la feina i el converteix en un pensionista de gran invalidesa. Abans, als dinou anys, havia patit una greu tuberculosi pulmonar. Casat dues vegades, i amb dos fills del primer matrimoni.

Dels plantejaments existencialistes al realisme històric

Format sota el catolicisme imperant a la postguerra, el jove Martí i Pol es presenta tot interrogant-se sobre el seu ésser i el seu destí.

Una crisi dels valors religiosos, que es manifesta aproximadament entre el 1952 i el 1957. La crisi es resol per mitjà d’una obertura, podríem dir-ne social, a la realitat del seu entorn.

Amb els poemes d’El poble i La fàbrica, Martí i Pol s’inclou de ple en el corrent que s’ha anomenat del realisme històric en tant que hi tradueix un món -el de la gent amb qui conviu- que coneix bé.

Els obrers que van a la feina cada dia, a la fàbrica o enfilant-se per les bastides, les dones que fan la feina de casa, els jubilats, són els protagonistes d’aquests poemes, els seus “herois”. El poeta se sent compromès amb la gent del seu poble i la seva fàbrica i,  amb la classe social de la qual formen part.

De l’enclaustrament a una nova obertura

Els efectes de l’esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents i  s’interioritza; ara s’imposen la solitud, l’angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l’únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seva realitat.

El nou món del poeta i l’actitud amb què s’hi enfronta,  és una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que sempre lluita per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calgui, però viure.

Supera de l’estat anterior. Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l’home. Reprèn la poesia amorosa. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d’aportar cadascú el que pugui en la construcció del país comú.

De la serenitat al desconcert

Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d’absències (1985), no trenca l’actitud del poeta d’esperança.

Amb tot, en els llibres que publica ja en els anys noranta, presenta  inseguretat. Es tracta de sensacions personals, -el poeta reconeix que es fa vell-. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis. Comença la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobre els esdeveniments d’ordre social i polític.

 Temes:

  • La reflexió patriòtica, sempre molt crítica, però esperançadora, és un dels temes més de la poesia.  
  • El tema amorós i eròtic, que li ha donat una gran popularitat amb llibres com Estimada Marta (1978). I d’altres temes com la reflexió tràgica sobre la mort a d’absències (1984, 1985).

La seva poesia té una acceptació excepcional entre els lectors i la crítica i ha estat reconegut amb el Premi de les Lletres Catalanes (1991), el de la Institució de les Lletres Catalanes (1995), i el Nacional de de la Generalitat (1998).

(Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA)

DOCUMENT 2

MANUEL DE PEDROLO I L’ABSURDITAT DE LA VIDA

Inclòs dins del Teatre de l’absurd:

La literatura de l’absurd s’inspira en el surrealisme, i la filosofia de l’absurd per crear obres literàries marcades per:

  • L’humor i la sorpresa per denunciar situacions socials o reflexionar d’una manera diferent sobre qüestions existencials.
  • L’auge d’aquest tipus de literatura es dóna a finals del segle XIX i durant tot el segle XX.

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana contemporània.

Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris:  novel·la, llibres de versos, obres de teatre, i articles.

L’ambició del projecte narratiu de Pedrolo es mostra en la voluntat de tocar tots els gèneres temàtics dins de la novel·la, i també per l’esforç d’introduir dins de la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle xx. Així, Pedrolo va escriure:

  • Novel·la policíaca:Mossegar-se la cua, Joc brut
  • Ciència-ficció :Mecanoscrit del segon origen

 

Temes:

Temàtica de la llibertat, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd

Característiques:

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació coŀlectiva de repressió, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeti localitzar-ne l’acció: les seves peces no tenen ni geografia ni història. Els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista.

“La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa; el seu pensament vol introduir l’ordre en el desordre”.

Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat, articulen la seva obra dramàtica. 

 ( Enric Iborra)

DOCUMENT 3

 REALISME MÀGIC:

  • El realisme màgic es defineix com una preocupació estilística i un interès per mostrar l’irreal o l’estrany com una cosa comuna i quotidiana.
  • La finalitat no és desvetllar emocions sinó, més aviat, expressar-les. Una de les obres més representatives d’aquest estil és Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.
  1. El realisme màgic comparteix algunes característiques amb el realisme èpic, com ara l’afany de donar versemblança interna a tot allò que és fantàstic i irreal.

Els següents elements són presents en moltes novel·les del realisme màgic.

1.- Contingut d’elements màgics o fantàstics, percebuts pels personatges com a part de la normalitat.

2.-  Presències sensorials com a part de la percepció de la realitat.

3.-  Conté múltiples narradors amb l’objectiu de donar diferents punts de vista a una mateixa idea i més complexitat al text. Combina la primera, la segona i la tercera persones.

4.-  Es distorsiona el temps, a fi que el present es repeteixi o s’assembli al passat.

5.- Es transformen els fets comuns i quotidians en vivències que inclouen experiències sobrenaturals o fantàstiques.

7.- El fenomen de la mort es té en compte, és a dir, els personatges poden morir-se i després tornar a viure, ressuscitar.

PERE CALDERS:

Pere Calders va néixer a Barcelona el 29 de setembre 1912 i va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts.

Com en el cas de Tísner i de Joan Sales, la guerra civil va marcar la seva existència. I és que el conflicte començava el mateix any en què publicava el seu primer recull de contes, El primer arlequí, i es donava a conèixer des de les pàgines de L’Esquella de la Torratxa, que va dirigir amb Avel·lí Artís Gener.

Es va exiliar a França i, posteriorment, a Mèxic, on va viure fins al 1962 i on va fundar la revista Lletres, a més de col·laborar en diverses publicacions. A Catalunya, va continuar amb editorials i periodístiques i va publicar una obra que el va fer mereixedor del premi Sant Jordi el 1963: de l’atzavara.

El reconeixement popular, però, li va arribar a partir del 1979, quan una obra teatral de la companyia Dagom basada en els seus textos, Antaviana, va despertar un fort interès per les seves creacions les generacions més joves. Els seus llibres s’han reeditat periòdicament des d’aleshores.

El 1986 va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1992 va ser investit doctor honoris causa per la Autònoma de Barcelona. Un any més tard se li va concedir el Premi Nacional de Periodisme.

Temes i estil:

Contes  fantàstics farcits d’anècdotes, d’ironies, de fets inversemblants, de crítica, de saber els límits entre allò real i irreal. L’ l’absurd serà el punt de partida d’una actitud reflexiva sobre la condició humana -la relació entre l’home i la realitat que l’envolta.
Calders es decantà per la literatura fantàstica, per relatar fenòmens sobrenaturals, fets extraordinaris emmarcats amb l’humor o la broma, fet que faran que l’obra no sigui realment de ciència-ficció.
Calders ho feia d’una manera molt planera amb un llenguatge proper, senzill i molt col·loquial.
Els literats que han estudiat la seva obra en diuen “realisme màgic”, que rebé del seu exili mexicà.
Tenia uns contes molts breus que fins i tot semblaven acudits, però que sempre amagaven un rerafons molt crític.

Anuncis