LITERATURA DELS ANYS SEIXANTA
Durant el període de postguerra (1939-1959) la situació de la llengua i la cultura catalanes es torna extremadament crítica. Una de les obsessions pragmàtiques de Franco és l’eliminació de les cultures i llengües catalana, basca i gallega, en benefici d’una única cultura castellana per a tot l’Estat. L’abast d’aquesta repressió queda palès, per exemple, en la prohibició del ús del català fins i tot en les converses telefòniques. Els nostres escriptors van posar la seva obra al servei de la llengua i la cultura catalanes.
A l’interior del país, la resistència fundava revistes, editava antologies poètiques i representava obres teatrals en cases particulars. Els exiliats a Europa o Amèrica van reflectir la seva vivència en què dominava el sentiment de derrota, l’enyor d’un món destruït, el testimoni i la denúncia de la barbàrie dels camps de concentració i la descoberta de nous països i cultures.
En poesia els autors més destacats dels anys quaranta i cinquanta són: Carles Riba, Miquel Dolç, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Marià Villangómez. En narrativa destacaríem: Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, etc. En teatre, Josep Maria de Sagarra, Llorenç Villalonga.
Deixant enrere la postguerra, als anys seixanta el franquisme seguia exercint una forta repressió sobre qualsevol forma de pensament o acció política que s’oposés al règim. No obstant això, la recuperació econòmica del país i la feble obertura cultural que es va produir en aquesta dècada van afavorir la intensificació de la resistència i l’arribada de nous corrents ideològics que van posar en crisi els models literaris que havien dominat fins aleshores, especialment els de l’estètica simbolista.
La fidelitat de la gran majoria del poble a la seva llengua i cultura va fer que, dins el mateix període franquista, es produís una represa de l’activitat cultural en català. Algunes de les manifestacions més vives són el moviment de La Nova Cançó, l’aparició de revistes en català com Raixa, Lluc o Serra d’Or i l’arrencada de projectes editorials com l’editorial Moll o Edicions 62.
EL REALISME HISTÒRIC
La injustícia social i la manca de llibertat reclamaven la necessitat d’una literatura compromesa amb la realitat circumdant.
El simbolisme, que defensava el lema de l’art per l’art, de l’art com a valor formal independent de la vida, s’havia allunyat dels problemes i les misèries humanes. Calia restablir la comunicació entre l’escriptor i la col·lectivitat. Amb aquesta finalitat va néixer el realisme històric, una tendència literària que es proposava identificar-se amb la societat i esdevenir portaveu dels problemes.
La poesia realista, contràriament a la simbolista, posa l’accent en el contingut més que en la forma: importa el que es diu i no tant com es diu. Per això utilitza un llenguatge senzill, sobri, i rebutja l’ampul·lositat retòrica. S’abandonen les formes estròfiques clàssiques i es tendeix al vers lliure i al versicle.
Característiques:
• El poema se situa en espais de la realitat quotidiana, sobretot urbana (bars, cases, carrers)
• Els recursos literaris són escassos, i el llenguatge senzill, i fins i tot col·loquial. La poesia posa l’accent en el contingut més que en la forma.
• Vers lliure i omissió de la rima. No s’escriu poesia per sentir-se obligat per una determinada forma, sinó per expressar uns sentiments.
• El poema esdevé narratiu, molts expliquen històries, fets de la vida i acostuma a incloure una reflexió moral.
Tots aquests canvis, impulsats per les noves generacions universitàries i per figures ja consagrades com Pere Quart i Salvador Espriu, varen afectar no tan sols la poesia, sinó la vida social i política del país.
Altres poetes que destaquen són Josep Maria Llompart, Miquel Bauçà, Gabriel Ferrater, Bartomeu Fiol, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, etc.
El teatre A la dècada dels 60 es produeix una renovació de l’escena catalana, com a conseqüència de dos factors: el desenvolupament d’una certa infraestructura de grups i locals i la voluntat modernitzadora dels autors.
Es desenvolupa el teatre independent (denominació que s’oposa a la de teatre comercial).
A les Balears també es produeix la renovació del gènere, però el teatre culte continua allunyat dels escenaris, i alguns dramaturgs només aconsegueixen veure estrenades les seves obres a Catalunya.
Predominen els intents d’adaptar al teatre català les darreres tendències europees i nord-americanes:
• El teatre de l’absurd. Presenta unes situacions sense sentit que volen expressar una manca d’orientació general.
• El teatre èpic alemany. És assumit per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que intenta fer un teatre que mobilitzi les consciències de cara a canviar la situació política i social.
Autors: Alexandre Ballester, Joan Oliver, Llorenç Villalonga, entre d’altres.
LITERATURA CATALANA 