DOCUMENT 1LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA
DOCUMENT 2PERE QUART (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986)
DOCUMENT 3Existencialisme:Doctrina filosòfica que posa èmfasi en l’existir humà més que en l’ésser Sartre: (1905-1980) El vitalisme de Nietzsche obre el camí cap a l’existencialisme. Sartre en serà el màxim representant. Considera que no estem predeterminats abans de néixer, sinó que som nosaltres qui creem el nostre propi destí per lliure voluntat; nosaltres mateixos som responsables del que fem. L’ésser humà està dotat de consciència i viu enfrontat a l’angoixa del no-res. La religió és per tant, un intent equivocat de cobrir aquest buit. L’autèntica existència consisteix en acceptar plenament el desafiament del destí en la solitud, ja que ningú pot viure les passions i els sentiments dels altres. Per tant la moral universal és impossible. L’home ha de viure la vida lliurement i construir la seva pròpia ètica personal i intransferible. Cal dir que si Déu no existeix, no vol dir que tot estigui permès. Més aviat posa de manifest que som totalment responsables dels nostres fets. La llibertat i la responsabilitat personal són els valors principals de la vida. La societat moderna influencia tant a les persones que els converteix en éssers idèntics sense personalitat, éssers en sèrie. La qual cosa ens fa perdre la identitat. La humanitat ha de creure i confiar en els seus propis poders creatius més que no pas en l’autoritat social i religiosa. El més important és ser coherent amb un mateix. Hem de ser sincers i actuar segons les nostres idees. Si no ho fem així la vida perd sentit i es converteix en una mentida, en un absurd que acaba amb la mort. ACTIVITATS: 1.- Fes un resum del text. 2.- Quina és la idea fonamental que se n’extreu? 3.- Amb quin autor de la literatura catalana podries relacionar aquesta idea? DOCUMENT4SALVADOR ESPRIU
CEMENTIRI DE SINERA A Cementiri de Sinera, Salvador Espriu evoca un món perdut, la seva Sinera mítica des del record. Sinera és el nom que s’identifica, en l’obra d’Espriu, amb Arenys de Mar, d’on procedeix la seva família i lloc dels estius del poeta. Llibre que consta de tres parts: es passeja per Sinera, es dirigeix al cementiri, entra i s’autoenterra.
ANTÍGONA ( teatre) Fou escrita el 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, però no fou fins el 1955 que sortí publicada. També fou el 1939 que el pare d’Espriu morí i poc temps abans havia mort el gran amic d’estudis del poeta de Sinera, Bartomeu Rosselló-Pòrcel: tres cops durs per a un escriptor que tenia molts projectes, sobretot l’estudi d’història i llengües antigues i egiptologia, però que s’hagué de resignar a una feina de segona fila. L’obra reprèn el mite grec d‘Antígona, una princesa que es nega admetre que hi ha vencedors i vençuts després de la guerra fraticida entre els seus germans. La nova situació que resulta és que s’han d’honorar els vencedors i esborrar per complert la memòria dels vençuts, que no són altra cosa que traïdors. El que singularitza aquesta peça de les altres Antígones contemporànies és que la tragèdia s’ha de llegir com una conseqüència de la Guerra Civil i no com a resultat de la natura dels homes. El sacrifici d’Antígona té per a ella un sentit: s’ofereix a fi que cessi la maledicció per als seus, per això Espriu mateix es declarava mort civilment després de la guerra, oferia el seu sacrifici per expiar les culpes de la col·lectivitat catalana. Antígona estableix un discurs didàctic que serà clau en l’evolució posterior de l’obra d’Espriu, ja que a través de la literatura, de l’obra literària, es mostra un discurs cívic i polític adreçat a la col·lectivitat, tal i com farà amb La pell de brau de 1962.
DOCUMENT 1
LA LITERATURA DE POSTGUERRA Introducció La guerra civil (1936-1939) tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. De l’obra ingent que havien dut a terme els homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme, no en quedava sinó el record. I, potser, ni tan sols això. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió, són paraules que en un sentit general, poden caracteritzar la immediata postguerra. A aquestes circumstàncies, diguem-ne estatals, caldria afegir-ne d’altres que procedeixen del món exterior però que també afectaren la totalitat del territori: la clausura de fronteres durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i el bloqueig internacional fins al 1955. Una situació com aquesta, òbviament havia d’afectar la vida quotidiana i cultural. L’intel·lectual patí els efectes de la guerra com qualsevol altre ciutadà, però, a més, veié estroncades les seves possibilitats literàries. I el que fou més greu: la situació el conduí cap a la desorientació i cap a l’immobilisme mental. El procés d’espanyolització havia de començar amb la supressió d’organismes que havien desenrotllat una intensa activitat cultural en els anys anteriors (Conselleria de Cultura, Comissariat de Propaganda, Institució de les Lletres Catalanes); la desaparició o confiscació pel règim de diaris i revistes i la transformació d’entitats com l’Institut del Teatre, la Biblioteca de Catalunya o Radio Associació de Catalunya, en d’altres de marcat caràcter espanyolista. Etapes 1939-1946 Fins a l’any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l’edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l’exili s’organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda; després, aquestes reunions gairebé familiars, prengueren cos i tendiren a institucionalitzar-se (grups “Miramar” i “Estudi”). A part de les lectures, conferències, commemoracions, etc., d’aquestes sessions ja fos mitjançant mecenatge o subscripció prèvia, en sortiren edicions d’obres diverses (les Elegies de Bierville , de Carles Riba, per exemple). El complicat sistema d’edició (pseudònims, dades falses, peus d’impremta canviats) estimulà l’aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia”, que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Poesia” comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc. 1946-1955 La derrota de les forces de l’Eix al final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l’ambient. S’iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els espanyols (Riba, per exemple, el 1952 assistí al congrés celebrat a Segòvia), i la literatura catalana, per bé que molt lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Barcino, Aymà, Moll); es crearen premis literaris (“Joanot Martorell” de novel·la, “Óssa Menor” de poesia, “Víctor Català” de contes, “Josep Yxart” d’assaig); es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos (“El Pont”, “L’Ocell de Paper”, “Quart Creixent”, “Germinàbit”, “Serra d’Or”). Amb tot, però, la tasca clandestina continuà, ara lligada als nuclis universitaris. Així, es fundà “Ariel” (1946-1948, 1950-1951), continuadora de “Poesia”. Hi col·laboraren autors ja consolidats com Riba, Manent o Garcés, i d’altres de més joves que donaren nou impuls a la publicació: A, Cirici, R. Leveroni, J. Sarsanedas, J. Perucho, etc. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que, malgrat la poca durada i les dificultats de difusió, impulsaren la vida universitària amb tot de propostes noves. Pensem, per exemple, en “Curial” i “Fòrum”, de les facultats de Lletres i Dret, respectivament, i “Ictini”, de l’Escola Industrial. 1955-1970 A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, començaren a produir, diguem-ne “normalment” (la censura continuà per bé que atenuada arran de la nova llei de premsa de l’any 1962), dues generacions: aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d’escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els primers, els formats i/o coneguts abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d’una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l’exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Pensem, per exemple en Riba, Carner, Espriu, Amat-Piniella, Rodoreda, Calders, etc. Els més joves, mancats d’una tradició i d’una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els propòsits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d’una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l’altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Entre els membres d’aquesta generació destaquen G. Ferrater, V. Andrés Estellés, J. Sarsanedas, J. M. Espinàs, J, M. Foch i Camarasa, J. Triadú, J. M. Castellet, A, Comas i J. Molas.
|
.
MERCÈ RODOREDA- NOVEL·LA PSICOLÒGICA
La novel·la psicològica :
Centra el seu interès en l’anàlisi dels personatges i els seus conflictes: es pretén reflectir el seu món interior. L’acció perd protagonisme a favor de la introspecció i s’hi incorporen noves tècniques narratives, com el monòleg interior i el trencament de l’ordre cronològic. El tractament de la temàtica psicològica s’inicia ja abans de la guerra i continua desenvolupant-se amb força durant els anys de postguerra, fins a arribar al seu punt culminant amb l’obra de Llorenç Villalonga i, sobretot, de Mercè Rodoreda.
ACTIVITATS Contesta les qüestions següents: • Qui és Franco? Quina política va practicar acabada la guerra civil? Què suposà per a la llengua i cultura catalanes? • Quines diferències pots explicar, a grans trets, respecte a la llengua i cultura catalanes entre els primers anys de la postguerra i els anys 60? • De quina manera els escriptors dels primers anys de postguerra, exiliats o no, van lluitar per la llengua i cultura catalanes? • La Nova Cançó fou una de les manifestacions més reivindicatives durant el franquisme. Cerca informació i explica breument en què consisteix. • Què entenem per literatura compromesa? I realisme històric? • En què es centra la poesia realista? Què s’entén per novel·la psicològica? • Un dels recursos més emprats per aquests novel·listes és el monòleg interior. Escriu un monòleg interior (usa la primera persona) on quedi reflectit el món interior del personatge (inventat o no). De 10 a 15 línies.
La novel·la psicològica. Què és?
La novel·la psicològica és un tipus de novel·la que va sorgir a principis del segle XX amb figures com Marcel Proust (A la recerca del temps perdut) o James Joyce(Ulisses), Virginia Woolf ( El far).
L’utilització d’aquest tipus de novel·la s’entén com l’intent de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, vida interior, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors… Els narradors es valen de diversos recursos per aconseguir-ho.
Com podem diferenciar la novel·la psicològica d’altres?
Característiques que defineixen la novel·la psicològica :
- La subjectivització
- La introspecció
- El món interior del protagonista (característica presa com a base dels estudis de Sigmund Freud)
- La utilització del discurs directe lliure i el monòleg interior
Quins autors caldria destacar?
Els dos autors més importants en català d’aquest tipus de literatura són:
Llorenç Villalonga (Mort de Dama)
Mercé Rodoreda (Aloma , La plaça del Diamant)
En un segon terme hi ha figures com Miquel Llor (Laura a la ciutat dels sants) o Carles Soldevila (trilogia formada per Fanny, Eva iValentina).
LITERATURA CATALANA 