Documents Postguerra

DOCUMENT 1

LITERATURA CATALANA DE POSTGUERRA

  1. Etapes de la postguerra :
  • 1939-1946: Feixisme i repressió
  • 1947-1959: La dictadura es consolida
  1. 1939-1946 – FEIXISME I REPRESSIÓ
    • Victòria del bàndol franquista a la guerra civil
    • Repressió directa: assassinat i empresonament de persones significades políticament durant la República
    • Anul·lació Estatut i de totes les institucions catalanes
    • Europa en guerra (aïllament i oblit de la situació espanyola)
    • Economia totalment malmesa. Fam
    • Repressió cultural
    • La llengua catalana quedà limitada a l’ús privat i familiar
    • “ Españolización” general de la cultura
    • Prohibició de l’ensenyament en català
    • Clausura dels mitjans de comunicació catalans: revistes, diaris, ràdio, editorials…
    • Prohibició de formes i signes i conogràfics catalans: onomàstica, antroponímia…
  1.    El règim pretén asfixiar el moviment de redreçament de la cultura catalana (Renaixença – modernisme – noucentisme – literatura anys 30).
  2.     Actituds davant la repressió:
    • Cal incorporar-se al nou règim canviant les seves ideologies i renunciant a la pròpia llengua (J.PLA, L.VILLALONGA, E.D’ORS…)
    • Exiliar-se (P.CALDERS, M.RODOREDA, J.OLIVER, C.RIBA…): primer a França i després a Amèrica.
    • L’exili interior. Clandestinitat: replegament defensiu per demostrar que el franquisme no havia aconseguit ensorrar la cultura catalana (S.ESPRIU, J.V FOIX…).
  1.     Objectius dels resistents:
    • Salvar la llengua.
    • Recuperar el prestigi social/cultural que la cultura havia perdut amb la victòria franquista.
    • Salvar les institucions de cultura més rellevants.
    • Refer el sistema de relacions humanes destruït per la guerra.
    • Lluitar contra els qui havien claudicat, ni que fos en termes lingüístics.
  1.     1947-1959 – CONSOLIDACIÓ DE LA DICTADURA
  • 1945: Derrota del feixisme alemany. Nou ordre mundial.
  • Espanya queda aïllada en el context mundial. Autobloqueig i autarquia.
  • S’espera que els vencedors de la guerra mundial faran fora Franco.
  • La dictadura es desprèn dels signes falangistes per obtenir el reconeixement mundial (Vaticà, EEUU, ONU…)
  • La no condemna del règim per les forces internacionals decep els exiliats (que preveuen que l’etapa d’exili serà llarga) i els resistents (que es comencen a organitzar: maquis, lluita clandestina d’obrers i estudiants…)
  • Guerra freda (USA- URSS)
  1. 1947-1959 – PRIMERES ESCLETXES:
  • Creació dels premis Ciudad de Barcelona, on en un principi no deixaven participar en català, però poc després l’admeteren explícitament en l’àmbit de la poesia. No obstant els intel·lectuals catalans es negaren a participar.
  • Després d’obtenir els permisos per publicar en català, l’any 1946, es fundà l’editorial Selecta. Després, d’altres (Alpha, Aymà, Torre, Albertí, Moll, Lletres Valencianes, etc.) Hi haurà moltes restriccions pel fet de publicar en català (traduccions). El llibre destinat al gran públic era frenat.
  • Els premis literaris:
      • plataforma per al llançament d’unes obres i d’uns autors
      • Seran incentius per a la creació literària: el Joanot Martorell; de novel·la (1947) i l’Ossa Menor de poesia (1950).
  • Aparició de publicacions i revistes com: Antologia, Occident, Ariel, Esclat, Dau al set, etc.
  • Arriben (de vegades clandestinament) les obres escrites des de l’exili.
  • Retornen els primers exiliats.
  • Apareix una nova fornada d’escriptors (M. de PEDROLO, M.A. CAPMANY, J.PERUCHO…
  • Ricard Salvat funda l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Introdueix tècniques del teatre de Brecht.

DOCUMENT 2

PERE QUART (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986)

  •  Joan Oliver, des de jove, treballà com a periodista amateur en diversos diaris comarcals i barcelonins. El1928 publicà el primer llibre de narracions, Una tragèdia a Lil·liput, on caricaturà els esquemes de vidade la petita burgesia. Davant la Guerra Civil espanyola va fundar i presidir l’<<Agrupació d’Escriptors

    Catalans>> i la <<Institució de les Lletres Catalanes>>.

    L’any 1934, publicà, amb el pseudònim de Pere  Quart, el primer llibre de

    poemes, Les decapitacions, on ja s’esbossa la ruptura amb els supòsits del simbolisme.

    En la postguerra va col·laborar amb l’<<Agrupació Dramàtica de Barcelona>> en un

    intent de normalitzar l’activitat teatral al país. Entre 1963 i 1982 fou director literari

    de les edicions Aymà-Proa. L’any 1970 se li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres

    Catalanes. Pere QuartJoan OlLive Pere Quart- Joan Oliver.

    → Els seus primers reculls de poesia: Les decapitacions i Bestiari; aquest darrer, premi

    Joaquim Folguera de 1936, constitueixen la seua primera etapa que es caracteritza pel joc enginyós i

    irònic, i la crítica als principis simbolistes. L’Oda a Barcelona (1936) representa un gir substancial, on

    canta la revolució i el poeta concreta el seu interès per la realitat amb unes tècniques simbolistes,

    i comença un període de dubtes i de meditacions metafísiques: Saló de tardor (1947) i Terra de

    naufragis (1955) amb un to elegíac i on ha desaparegut l’humorisme anterior.

    → L’any 1959 guanya el premi Ausiàs March de Gandia amb Vacances pagades, on s’efectua un gir

    substancial. En el llibre domina la tècnica conversacional. En aquest llibre s’amplia un doble vessant

    de la seua obra: l’observació crítica i la introspecció, amb una òptica entre moralitzant seriosa i

    irònica. Segurament, és el millor llibre del poeta.

     

DOCUMENT 3

Existencialisme:

Doctrina filosòfica que posa èmfasi en l’existir humà més que en l’ésser

Sartre: (1905-1980) El vitalisme de Nietzsche obre el camí cap a l’existencialisme. Sartre en serà el màxim representant.

Considera que no estem predeterminats abans de néixer, sinó que som nosaltres qui creem el nostre propi destí per lliure voluntat; nosaltres mateixos som responsables del que fem.

L’ésser humà està dotat de consciència i viu enfrontat a l’angoixa del no-res. La religió és per tant, un intent equivocat de cobrir aquest buit. L’autèntica existència consisteix en acceptar plenament el desafiament del destí en la solitud, ja que ningú pot viure les passions i els sentiments dels altres. Per tant la moral universal és impossible.

L’home ha de viure la vida lliurement i construir la seva pròpia ètica personal i intransferible. Cal dir que si Déu no existeix, no vol dir que tot estigui permès. Més aviat posa de manifest que som totalment responsables dels nostres fets. La llibertat i la responsabilitat personal són els valors principals de la vida.

La societat moderna influencia tant a les persones que els converteix en éssers idèntics sense personalitat, éssers en sèrie. La qual cosa ens fa perdre la identitat. La humanitat ha de creure i confiar en els seus propis poders creatius més que no pas en l’autoritat social i religiosa. El més important és ser coherent amb un mateix. Hem de ser sincers i actuar segons les nostres idees. Si no ho fem així la vida perd sentit i es converteix en una mentida, en un absurd que acaba amb la mort.

ACTIVITATS:

1.- Fes un resum del text.

2.- Quina és la idea fonamental que se n’extreu?

3.- Amb quin autor de la literatura catalana podries relacionar aquesta idea?

DOCUMENT4

SALVADOR ESPRIU

  1. (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985).
  2. Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d’on procedia la seva família.
  3. Cursà estudis de dret i història antiga. L’any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra.
  4. Conreà diversos gèneres literaris.
    • Narrativa, El doctor RIP (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Les roques i el mar, el blau (1981);
    • Poesia Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960);
    • Teatre Antígona (1955), Primera història d’Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau
    • (1978). Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l’ha considerat el poeta nacional de Catalunya.
  5. Aspectes que caracteritzen la poesia de Salvador Espriu:
    • Referències culturals literàries.
      • Bíblia
      • Egipte
      • Mitologia grega
      • Barroc
    • Presència de mites (narracions inventades per expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses).
      • Mites de creació pròpia ( Sinera, Lavínia, Alfaranja, Konilòsia, Sepharad )
      • Mites històrics (Israel)
      • Mitologia grega o egípcia
    • Estil simbòlic i al·legòric ( representació metafòrica d’una idea)
      • Símbols provinents de la natura i la infantesa
      • Símbols provinents de conceptes creats (el caminant, el mur, el laberint,…)
  6. TEMES
    • Meditació sobre la condició humana: Mort i llibertat
    • Preocupació per Catalunya i el seu destí
      • Fidelitat a la pàtria
      • Reconciliació de pobles
  7. Registres
    • Registre líric o elegíac ( trist, planyívol)
      • Tema: mort i guerra civil
    • Registre satíric
      • Remarca el què és grotesc de la vida quotidiana
    • Registre civil
      • S’adreça al col·lectiu amb missatge de to moral molt elevat

CEMENTIRI DE SINERA

A Cementiri de Sinera,  Salvador Espriu evoca un món perdut, la seva Sinera mítica des del record. Sinera és el nom que s’identifica, en l’obra d’Espriu, amb Arenys de Mar, d’on procedeix la seva família i lloc dels estius del poeta.

Llibre que consta de tres parts: es passeja per Sinera, es dirigeix al cementiri, entra i s’autoenterra.

XLVIA vegades és necessari i forçósque un home mori per un poble,però mai no ha de morir tot un pobleper un home sol:Recorda sempre això, Sepharad.Fes que siguin segurs els ponts del diàlegi mira de comprendre i estimarles raons i les parles diverses dels teus fills.Que la pluja caigui a poc a poc en els sembratsi l’aire passi com una estesa màsuau i molt benigna damunt els amples camps.Que Sepharad visqui eternamenten l’ordre i en la pau, en el treball,en la difícil i merescuda

llibertat.

La pell de brau

IV

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.

XXVI

No lluito més. Et deixo

el sepulcre vastíssim

que fou terra dels pares,

somni, sentit. Em moro,

perquè no sé com viure.


                              Cementiri de Sinera

II
Quina petita pàtriaencercla el cementiri!Aquesta mar, Sinera,turons de pins i vinya,pols de rials. No estimores més, excepte l’ombra viatgera d’un núvol.El lent recorddels diesque són passats per sempre.                                  Cementiri de SineraXXV A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar. Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava. Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

                                  Cementiri de Sinera

SOTA LA PLUJA

Sota la pluja,

arbres, camí, silenci,

vides llunyanes.

Sense recança miro

com el meu pas s’esborra.

                 Les hores

ANTÍGONA ( teatre)

Fou escrita el 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, però no fou fins el 1955 que sortí publicada. També fou el 1939 que el pare d’Espriu morí i poc temps abans havia mort el gran amic d’estudis del poeta de Sinera, Bartomeu Rosselló-Pòrcel: tres cops durs per a un escriptor que tenia molts projectes, sobretot l’estudi d’història i llengües antigues i egiptologia, però que s’hagué de resignar a una feina de segona fila.

L’obra reprèn el mite grec dAntígona, una princesa que es nega admetre que hi ha vencedors i vençuts després de la guerra fraticida entre els seus germans. La nova situació que resulta és que s’han d’honorar els vencedors i esborrar per complert la memòria dels vençuts, que no són altra cosa que traïdors. El que singularitza aquesta peça de les altres Antígones contemporànies és que la tragèdia s’ha de llegir com una conseqüència de la Guerra Civil i no com a resultat de la natura dels homes. El sacrifici d’Antígona té per a ella un sentit: s’ofereix a fi que cessi la maledicció per als seus, per això Espriu mateix es declarava mort civilment després de la guerra, oferia el seu sacrifici per expiar les culpes de la col·lectivitat catalana.

Antígona estableix un discurs didàctic que serà clau en l’evolució posterior de l’obra d’Espriu, ja que a través de la literatura, de l’obra literària, es mostra un discurs cívic i polític adreçat a la col·lectivitat, tal i com farà amb La pell de brau de 1962.

 

DOCUMENT 1

 

 

 

LA LITERATURA DE POSTGUERRA

Introducció

La guerra civil (1936-1939) tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. De l’obra ingent que havien dut a terme els homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme, no en quedava sinó el record. I, potser, ni tan sols això. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió, són paraules que en un sentit general, poden caracteritzar la immediata postguerra. A aquestes circumstàncies, diguem-ne estatals, caldria afegir-ne d’altres que procedeixen del món exterior però que també afectaren la totalitat del territori: la clausura de fronteres durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i el bloqueig internacional fins al 1955. Una situació com aquesta, òbviament havia d’afectar la vida quotidiana i cultural. L’intel·lectual patí els efectes de la guerra com qualsevol altre ciutadà, però, a més, veié estroncades les seves possibilitats literàries. I el que fou més greu: la situació el conduí cap a la desorientació i cap a l’immobilisme mental. El procés d’espanyolització havia de començar amb la supressió d’organismes que havien desenrotllat una intensa activitat cultural en els anys anteriors (Conselleria de Cultura, Comissariat de Propaganda, Institució de les Lletres Catalanes); la desaparició o confiscació pel règim de diaris i revistes i la transformació d’entitats com l’Institut del Teatre, la Biblioteca de Catalunya o Radio Associació de Catalunya, en d’altres de marcat caràcter espanyolista.

Etapes

1939-1946

Fins a l’any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l’edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l’exili s’organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda; després, aquestes reunions gairebé familiars, prengueren cos i tendiren a institucionalitzar-se (grups “Miramar” i “Estudi”). A part de les lectures, conferències, commemoracions, etc., d’aquestes sessions ja fos mitjançant mecenatge o subscripció prèvia, en sortiren edicions d’obres diverses (les Elegies de Bierville , de Carles Riba, per exemple). El complicat sistema d’edició (pseudònims, dades falses, peus d’impremta canviats) estimulà l’aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia”, que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Poesia” comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc.

1946-1955

La derrota de les forces de l’Eix al final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l’ambient. S’iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els espanyols (Riba, per exemple, el 1952 assistí al congrés celebrat a Segòvia), i la literatura catalana, per bé que molt lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Barcino, Aymà, Moll); es crearen premis literaris (“Joanot Martorell” de novel·la, “Óssa Menor” de poesia, “Víctor Català” de contes, “Josep Yxart” d’assaig); es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos (“El Pont”, “L’Ocell de Paper”, “Quart Creixent”, “Germinàbit”, “Serra d’Or”). Amb tot, però, la tasca clandestina continuà, ara lligada als nuclis universitaris. Així, es fundà “Ariel” (1946-1948, 1950-1951), continuadora de “Poesia”. Hi col·laboraren autors ja consolidats com Riba, Manent o Garcés, i d’altres de més joves que donaren nou impuls a la publicació: A, Cirici, R. Leveroni, J. Sarsanedas, J. Perucho, etc. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que, malgrat la poca durada i les dificultats de difusió, impulsaren la vida universitària amb tot de propostes noves. Pensem, per exemple, en “Curial” i “Fòrum”, de les facultats de Lletres i Dret, respectivament, i “Ictini”, de l’Escola Industrial.

1955-1970

A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, començaren a produir, diguem-ne “normalment” (la censura continuà per bé que atenuada arran de la nova llei de premsa de l’any 1962), dues generacions: aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d’escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els primers, els formats i/o coneguts abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d’una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l’exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Pensem, per exemple en Riba, Carner, Espriu, Amat-Piniella, Rodoreda, Calders, etc. Els més joves, mancats d’una tradició i d’una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els propòsits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d’una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l’altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Entre els membres d’aquesta generació destaquen G. Ferrater, V. Andrés Estellés, J. Sarsanedas, J. M. Espinàs, J, M. Foch i Camarasa, J. Triadú, J. M. Castellet, A, Comas i J. Molas.

La literatura a l’exili

Els catalans que el 1939 deixaren el país van organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i, alhora, d’afirmar i conservar la llengua i la cultura catalanes, En efecte: fins a l’any 1950, aproximadament, la tasca dels exiliats fou importantíssima. Revistes culturals i de partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres, etc. , serviren d’elements aglutinadors dels catalans de la diàspora i de substitutiu de les activitats que no es podien dur a terme a la península. A més, les divergències polítiques, que, en un primer moment, havien estat bandejades a favor d’uns principis ètics com a conseqüència d’una pèrdua compartida, s’accentuaren perquè, lògicament, els exiliats tingueren la necessitat de reagrupar-se sota les seves banderes polítiques inicials. En definitiva: la diàspora, que havia estat motivada per unes qüestions polítiques i vindicatives, es convertí, amb el temps, en una immigració i d’aquí que, a partir dels anys cinquanta, la literatura catalana d’exili sigui, bàsicament, testimonial.

 

 

'El profeta', de P.Gargallo (1933).

MERCÈ RODOREDA- NOVEL·LA PSICOLÒGICA

La novel·la psicològica :

Centra el seu interès en l’anàlisi dels personatges i els seus conflictes: es pretén reflectir el seu món interior. L’acció perd protagonisme a favor de la introspecció i s’hi incorporen noves tècniques narratives, com el monòleg interior i el trencament de l’ordre cronològic. El tractament de la temàtica psicològica s’inicia ja abans de la guerra i continua desenvolupant-se amb força durant els anys de postguerra, fins a arribar al seu punt culminant amb l’obra de Llorenç Villalonga i, sobretot, de Mercè Rodoreda.

ACTIVITATS Contesta les qüestions següents: • Qui és Franco? Quina política va practicar acabada la guerra civil? Què suposà per a la llengua i cultura catalanes? • Quines diferències pots explicar, a grans trets, respecte a la llengua i cultura catalanes entre els primers anys de la postguerra i els anys 60? • De quina manera els escriptors dels primers anys de postguerra, exiliats o no, van lluitar per la llengua i cultura catalanes? • La Nova Cançó fou una de les manifestacions més reivindicatives durant el franquisme. Cerca informació i explica breument en què consisteix. • Què entenem per literatura compromesa? I realisme històric? • En què es centra la poesia realista? Què s’entén per novel·la psicològica? • Un dels recursos més emprats per aquests novel·listes és el monòleg interior. Escriu un monòleg interior (usa la primera persona) on quedi reflectit el món interior del personatge (inventat o no). De 10 a 15 línies.

La novel·la psicològica.  Què és?

La novel·la psicològica és un tipus de novel·la que va sorgir a principis del segle XX amb figures com Marcel Proust (A la recerca del temps perdut) o James Joyce(Ulisses), Virginia Woolf ( El far).

L’utilització d’aquest tipus de novel·la s’entén com l’intent de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, vida interior, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors… Els narradors es valen de diversos recursos per aconseguir-ho.

Com podem diferenciar la novel·la psicològica d’altres?

      Característiques que defineixen la novel·la psicològica :

  • La subjectivització
  • La introspecció
  • El món interior del protagonista (característica presa com a base dels estudis de Sigmund Freud)
  • La utilització del discurs directe lliure i el monòleg interior

novel.la_psicològica1.jpg


Quins autors caldria destacar?

Els dos autors més importants en català d’aquest tipus de literatura són:

Llorenç Villalonga (Mort de Dama)

Mercé Rodoreda (Aloma , La plaça del Diamant)

En un segon terme hi ha figures com Miquel Llor (Laura a la ciutat dels sants) o Carles Soldevila (trilogia formada per Fanny, Eva iValentina).

Anuncis