DOCUMENT 1
LA LITERATURA DE POSTGUERRA
La literatura a l’exili
Els catalans que el 1939 deixaren el país van organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i, alhora, d’afirmar i conservar la llengua i la cultura catalanes, En efecte: fins a l’any 1950, aproximadament, la tasca dels exiliats fou importantíssima.
Revistes culturals i de partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres, etc. , serviren d’elements aglutinadors dels catalans de la diàspora i de substitutiu de les activitats que no es podien dur a terme a la península.
A més, les divergències polítiques, que, en un primer moment, havien estat bandejades a favor d’uns principis ètics com a conseqüència d’una pèrdua compartida, s’accentuaren perquè, lògicament, els exiliats tingueren la necessitat de reagrupar-se sota les seves banderes polítiques inicials. En definitiva: la diàspora, que havia estat motivada per unes qüestions polítiques i vindicatives, es convertí, amb el temps, en una immigració i d’aquí que, a partir dels anys cinquanta, la literatura catalana d’exili sigui, bàsicament, testimonial.
CRONOLOGIA
La guerra civil (1936-1939) tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. De l’obra ingent que havien dut a terme els homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme, no en quedava sinó el record. I, potser, ni tan sols això. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió, són paraules que en un sentit general, poden caracteritzar la immediata postguerra. A aquestes circumstàncies, diguem-ne estatals, caldria afegir-ne d’altres que procedeixen del món exterior però que també afectaren la totalitat del territori: la clausura de fronteres durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i el bloqueig internacional fins al 1955. Una situació com aquesta, òbviament havia d’afectar la vida quotidiana i cultural. L’intel·lectual patí els efectes de la guerra com qualsevol altre ciutadà, però, a més, veié estroncades les seves possibilitats literàries. I el que fou més greu: la situació el conduí cap a la desorientació i cap a l’immobilisme mental. El procés d’espanyolització havia de començar amb la supressió d’organismes que havien desenrotllat una intensa activitat cultural en els anys anteriors (Conselleria de Cultura, Comissariat de Propaganda, Institució de les Lletres Catalanes); la desaparició o confiscació pel règim de diaris i revistes i la transformació d’entitats com l’Institut del Teatre, la Biblioteca de Catalunya o Radio Associació de Catalunya, en d’altres de marcat caràcter espanyolista.
Etapes
1939-1946
Fins a l’any 1944 (any en què Josep Maria Cruzet obtingué els permisos per a l’edició de les obres de Verdaguer), la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l’exili s’organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer, es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda; després, aquestes reunions gairebé familiars, prengueren cos i tendiren a institucionalitzar-se (grups “Miramar” i “Estudi”). A part de les lectures, conferències, commemoracions, etc., d’aquestes sessions ja fos mitjançant mecenatge o subscripció prèvia, en sortiren edicions d’obres diverses (les Elegies de Bierville , de Carles Riba, per exemple). El complicat sistema d’edició (pseudònims, dades falses, peus d’impremta canviats) estimulà l’aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia”, que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Poesia” comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc.
1946-1955
La derrota de les forces de l’Eix al final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l’ambient. S’iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els espanyols (Riba, per exemple, el 1952 assistí al congrés celebrat a Segòvia), i la literatura catalana, per bé que molt lentament, sortí de la clandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Barcino, Aymà, Moll); es crearen premis literaris (“Joanot Martorell” de novel·la, “Óssa Menor” de poesia, “Víctor Català” de contes, “Josep Yxart” d’assaig); es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos (“El Pont”, “L’Ocell de Paper”, “Quart Creixent”, “Germinàbit”, “Serra d’Or”). Amb tot, però, la tasca clandestina continuà, ara lligada als nuclis universitaris. Així, es fundà “Ariel” (1946-1948, 1950-1951), continuadora de “Poesia”. Hi col·laboraren autors ja consolidats com Riba, Manent o Garcés, i d’altres de més joves que donaren nou impuls a la publicació: A, Cirici, R. Leveroni, J. Sarsanedas, J. Perucho, etc. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que, malgrat la poca durada i les dificultats de difusió, impulsaren la vida universitària amb tot de propostes noves. Pensem, per exemple, en “Curial” i “Fòrum”, de les facultats de Lletres i Dret, respectivament, i “Ictini”, de l’Escola Industrial.
1955-1970
A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, començaren a produir, diguem-ne “normalment” (la censura continuà per bé que atenuada arran de la nova llei de premsa de l’any 1962), dues generacions: aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d’escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els primers, els formats i/o coneguts abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d’una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l’exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Pensem, per exemple en Riba, Carner, Espriu, Amat-Piniella, Rodoreda, Calders, etc. Els més joves, mancats d’una tradició i d’una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els propòsits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d’una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l’altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Entre els membres d’aquesta generació destaquen G. Ferrater, V. Andrés Estellés, J. Sarsanedas, J. M. Espinàs, J, M. Foch i Camarasa, J. Triadú, J. M. Castellet, A, Comas i J. Molas.
DOCUMENT 2
FETS
La quotidianitat lingüística durant el franquisme
Acabada la Segona Guerra Mundial, amplis sectors de la societat civil catalana esperaven que la derrota dels règims feixistes a Europa tindria repercussió sobre la incipient dictadura que encapçalava el general Franco. Els aires de llibertat, però, no van arribar, i va ser d’aquesta manera com el franquisme va consolidar una dura repressió contra el catalanisme i, més concretament, contra la llengua catalana. La vulneració dels drets humans més elementals contra les persones que defensaven la cultura del país es veia acompanyada per l’anorreament de la llengua en els àmbits públics de la societat fins a recloure-la als nuclis familiars.
D’aquesta manera, les llars es van convertir en el gran baluard de la llengua, atès que al Principat, a pesar de totes les dificultats, el català va continuar transmetent-se de pares a fills. A través d’una estratègia conscient i premeditada, les escasses ocasions en què el règim autoritzava l’ús del català sempre eren actes d’un cert caire folklòric, lluny d’expressions més cultes i erudites. A més, les autoritats feien esforços ingents per retornar el català a les normes prefabrianes, amb la voluntat de potenciar les diferències dialectals i soscavar, d’aquesta manera, la unitat lingüística.
La prohibició de l’ús del català i el procés de minorització que se’n va derivar també van tenirconseqüències en les pautes de compor
tament lingüístic de la població. El règim no va aconseguir alterar les pràctiques lingüístiques entre els catalanoparlants, que eren bàsicament en català, però en canvi es va establir com la norma ‘correcta’ de conversa el fet que un catalanoparlant es passés indefectiblement al castellà quan interactuava amb un al·lòfon, amb independència de quina fos la condició social de l’interlocutor o el temps viscut a Catalunya. De fet, encara avui dia la norma de convergència al castellà és la que explica la majoria de converses entre una persona de llengua inicial catalana amb una que no el tingui. Per consolidar aquesta pauta de capteniment lingüístic va ser necessari estendre el coneixement del castellà entre una població que a la dècada dels quaranta tenia amplis sectors amb una competència nul·la o molt feble d’aquesta llengua. Des d’aquest punt de vista, cal remarcar la importància de la televisió i l’escola, dos agents de primera magnitud que van treballar a favor de la castellanització del país durant dècades en un règim de monopoli absolut. Els efectes de l’escolarització exclusivament en castellà encara ara són plenament visibles: més d’un 65% de la població catalana declara que no sap escriure en aquesta llengua.
El bandejament del català de l’esfera pública responia a la concepció que l’estat tenia de la cultura i llengua catalanes, és a dir, vehicles d’expressió d’una realitat nacional diferent de la castellana. Només l’activisme dels nuclis culturals i nacionals més actius, conjuntament amb una molt tímida obertura del règim franquista per trencar l’aïllament de l’estat en el panorama internacional, van permetre trobar
escletxes per assentar els fonaments d’un primer reviscolament de la cultura catalana que es va consolidar a mesura que transcorrien els anys. Especialment rellevant per al futur lingüístic del país va ser el debat protagonitzat per Òmnium Cultural (1960) –a través de la Delegació de l’Ensenyament del Català– i l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), que tot i defensar models teòrics diferents, van establir les bases del que posteriorment esdevindria el model d’ensenyament de Catalunya: tothom haurà de conèixer el català i el castellà al final de l’etapa d’educació obligatòria i en cap cas hi haurà separació de línies escolars en funció de la llengua de l’alumnat.
A partir del 1960, Espanya viu un moment econòmicament àlgid que es concreta, entre altres factors, amb el boom turístic de la costa mediterrània –tot i que amb greus conseqüències urbanístiques per a tota aquesta regió– i el desenvolupament del sector industrial. La implantació de noves mesures econòmiques, però, no corregeix el desequilibri existent entre els diferents territoris de l’estat i això dóna lloc, finalment, al desplaçament fins a Catalunya –especialment a Barcelona i les àrees industrials de l’entorn– de més d’1,5 milions de persones, des dels anys cinquanta fins a la crisi econòmica del període 1974-1977, moment en què s’atura el procés immigratori. La conseqüència directa d’aquest fenomen és que, a principi de la dècada dels setanta, prop del 40% dels habitants de Catalunya havien nascut fora del Principat –amb els andalusos ocupant el primer lloc del rànquing i, a molta distància, els extremenys en segona posició– i que el seu coneixement de català, tant receptiu com productiu, era molt i molt baix.
Aquesta arribada modifica profundament i de manera irreversible l’escenari sociolingüístic, sobretot si es té en compte que la variable geogràfica és la que permet explicar millor els capteniments lingüístics de les persones, conjuntament amb quina és la llengua que parlen a casa des de petits. Això a la pràctica va comportar que el milió i mig d’immigrants s’incorporessin a la societat catalana amb l’únic vehicle de comunicació que tenien a l’abast, el castellà, i alhora que el català perdés a Catalunya la majoria demolingüística de què havia gaudit fins aleshores. La primera gran enquesta de què disposem, realitzada el 1975 a la província de Barcelona, ja reflectia la situació de precarietat de la llengua en aquells moments: l’habilitat més estesa del català, la comprensió, que des de fa molts anys volta el 95%, llavors amb prou feines arribava al 80%, mentre que només el 63% deia que el sabia parlar i un exigu 15% que el sabia escriure.
Amb tot, cal apuntar que ja llavors el català va tenir capacitat d’atracció entre bona part dels nouvinguts, que no només el van aprendre, sinó que el van incorporar com a llengua familiar, especialment amb els fills de parelles lingüísticament mixtes. Aquest fet contrasta amb altres territoris catalanoparlants, com ara la Catalunya del Nord, l’Alguer, Alacant o València, on es va produir la interrupció intergeneracional de la llengua.
( gencat.cat)
LITERATURA CATALANA 