Activitats Modernisme

ACTIVITAT 1

LA VACA CEGimgresA

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

el silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil.lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Vocabulari:
D’esma. De rutina
Ans. Abans
Coma. Vall, fondalada
Esquellot. Campanada que les vaques porten penjada al coll
Pica. Peça de pedra buida que conté aigua, abeurador.
Afrontat. Ofès, molest.
Testa. Cap
Parpelleja. Mou les parpelles.
Nina. Nineta dels ull, pupil·la.
Brandant. Movent.
Llànquidament. Sense gaire força.

Respon:

  •  Quines són les causes que provoquen la ceguesa de la vaca? Són totes dues causes naturals?
  • Quins són els versos especialment tràgics?
  •   Explica què pot representar l’aïllament i la soledat de la vaca cega per a un artista modernista.
  • Quins d’aquests sentiments, estats o emocions veu el poeta en la figura de la vaca cega?
la soledat la companyia
la fortalesa la fragilitat
la vacil·lació la seguretat
la resignació el desig de veure-hi
  • Mètrica, rima i ritme:
  • Què volien expressar els artistes i intel·lectuals catalans amb la paraulaModernisme? Quins objectius perseguien?

ACTIVITAT 2

Activitat sobre la Vaca cega ( vés a l’enllaç)

 ACTIVITAT 3

ELS FILÒLEGS OPINEN SOBRE VÍCTOR CATALÀ

Tot i que els intents d’amagar-se darrere el pseudònim van ser constants i pertinaços, quan,

finalment, va haver-se de llevar la màscara, les reaccions dels contemporanis foren alhora

d’esbalaïment i d’escàndol: “Ja el tenim… més ben dit ja la tenim. Perquè… aguanta’t, no és cap

home; és una noia, una senyoreta de l’Escala!”

“Víctor Català és un personatge sorprenent. A part dels seus llibres, d’ella només sabia que

tenia ja noranta-sis anys i que en feia un manat que no s’aixecava del llit: la imatge d’un ésser

malaltís, acabat, llunyà. I res d’això. Víctor Català, o la senyora Caterina Albert, és una persona

de veu i de gest d’una vivacitat total, aparentment incansable, simpàtica, de conversa animada

i cop de rialla a punt. Té la veu una mica ronca, i parla sil·labejant amb precisió (…). El rostre

de l’escriptora, emmarcat per uns cabells escassos i lleugerament esbandits, d’una blancor

grisenca, solcat per algunes arrugues gruixudes, és sagaç, despert, molt més jove que l’edat.

Bé que una mica esborrat pels anys, em recorda tot d’una un autoretrat de Caterina Albert

a trenta anys —fou una pintora i dibuixant notable— que la representa bruna, amb cabell

abundant i negre i també amb una fuga d’esbandiment, ulls grossos i obscurs de mirada fixa,

boca ben cal·ligrafiada, cara ampla i de línies acusades: una bellesa d’alè romàntic, si no fos

per la seva duresa. Una pintura, aquesta, potser amb regust de Delacroix, i que revela una

dona segura de si mateixa, d’un caràcter amb zones misterioses, de voluntat ferrenya, d’una

actitud interior, fonda, bullent. Ara, Víctor Català no deixa endevinar res d’això al seu rostre,

potser a causa de l’edat, però jo diria que també a conseqüència d’un constant autodomini.

La senyora Albert té quasi sempre el bust mig incorporat. Vesteix una camisa de dormir de roba

de fil, excel·lent, amb un voraviu de randa. Porta a sobre un pentinador. Tot blanc, nítid, com el

tapall del llit. En entrar i en acomiadar-se, em dóna la mà: la pell és fina, suau, acurada. El color

de cara, també.”

La màscara que per a Caterina Albert és Víctor Català es defineix a si mateixa en els pròlegs,

defensant la seva estètica amb contundència primer, amb modèstia després i excusant-se

en els darrers llibres. La ràbia, la inseguretat, les tensions socials que pateix l’escriptora són

darrere la màscara de Víctor Català. La condescendència, la captació de benevolència de

Víctor Català, és la disfressa de la còlera, da la ira, de la ràbia, de l’esforç de Caterina Albert.”

Respon:

Depura les idees principals que exposen cadascun dels crítics.

ACTIVITAT 4

EL TEATRE MODERNISTA

1.- Quines tècniques escèniques es van introduir a Catalunya?

2.- Quins models teatrals? Definició.

3.- Què és el Teatre d’idees? Quin autor destaca? Què en saps d’ell?

4.- Autors catalans seguidors del teatre d’idees.

5.- Qui és Maeterlinck, quin tipus de teatre conreava i quina és l’obra que el representa?

6.- Autors catalans seguidors del teatre simbolista.

7.- Joan Puig i Ferreter. Obra: Aigües encantades, de què va? Quin tipus de teatre seguia?

8.- Santiago Rusiñol. Trets més rellevants de la seva personalitat. Obra més important: L’auca del senyor Esteve, de què va?

9.- Ibsen – Un enemic del poble (un metge viu al costat d’un balneari i descobreix que aquestes aigües són dolentes pel poble. L’alcalde vol conservar el negoci i li diu que amagui la investigació però el metge s’hi nega, no vol amagar la veritat. Els modernistes s’identifiquen amb el metge). Quins punts en comú té amb Aigües encantades de Puig i Ferreter?

10.- A Aigües encantades, el conflicte de Cecília amb la seva família és un exponent de l’aparició del feminisme en els primers anys del segle XX. Vegem:

CECÍLIA: Sí… veieu…? La mare ja tremola veient-vos enfadat. En lloc d’inspirar amor, feu por… aquesta és l’autoritat dels homes, dins de casa. Però la mare no em donarà la raó a mi… no pot. L’heu dominada, l’heu reduïda a res… Una dona no és res amb homes com vosaltres… Ens mateu l’ànima, sinó ja no ens voleu, som dolentes…

JULIANA: Filla, no ens diguis aquestes coses… No ens vinguis a donar lliçons… nosaltres…

CECÍLIA: Vosaltres, tant el pare com vós, me creieu dolenta. Esteu previnguts contra mi perquè vull viure a la meva manera… perquè quan veig la raó la dic. No compreneu que la dona pugui arribar un dia a ser alguna cosa… Les dones sou les primeres en anar contra vosaltres amb la vostra submissió a pares i marits…

MOSSÈN: Calli, Cecília, les seves idees són dolentes.

CECÍLIA: No n’hi ha, d’idees dolentes!

AMAT: Calla! No repliquis al senyor Rector… Amb mi i la teva mare

passi… però què saps tu, al costat de Mossèn Gregori?

MOSSÈN (amb ironia): No… la vostra filla sap molt… però molt de dolent.

JULIANA: No et fa vergonya això? On ho has après?

AMAT: I de què coneixes aquest home? Parla. És que potser ha estat el teu…?

JULIANA: No… Pere! Calla!

AMAT: Per què corries darrere d’ell com una gossa?

JULIANA: Això no, Pere! No està bé de dir això a una filla!

CECÍLIA: Deixeu-me parlar!

MOSSÈN: No, com més parleu, més us exciteu tots junts. Els uns i els altres us heu de respectar…

CECÍLIA: Què més vull jo…? el respecte… i trobo la violència… Se’m tanca amb clau com una boja… o una fera… Eh! això no és un pare! AMAT: Encara n’he fet poc!

MOSSÈN: Calleu!

JULIANA: 1 quina culpa hi tinc jo amb això? I tampoc m’estimes… Jo li he dit: no ho facis…

CECÍLIA: Vós, no sou ningú, no sou res… com totes les dones…! Treballeu en el vostre racó i prou…! Sofriu, ploreu per les penes de tots i no podeu canviar res… Us heu deixat matar, enterrar per ells… els monstres…!

MOSSÈN: Prou, Cecília, no digui això que no té sentit.

AMAT: A qui diu monstre?

MOSSÈN: A ningú. La dona, Cecília, la mare, l’esposa, és feta per l’amor…

CECÍLIA: Mentida! Pel dolor, pel sacrifici estèril… Del seu cor brolla amor per tot i només troba autoritat, passió brutal, domini…

Respon:

11.- Analitza el paper de la Cecília i digues quina relació té amb

l’artista modernista.

12.- Fes-ne un comentari de text.

13.- Llegeix el text de Santiago Rusiñol i fes-ne un comentari del text:

Fragment inicial de L’Auca del senyor Esteve.

DEL MODO NATURAL QUE L’ESTEVET VA ARRIBAR EN AQUESTA VALL DE NÚMEROS

“El jorn que va nàixer l’Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d’esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poguer estar perenne al costat de la seva esposa. Les compradores batxilleres, semblava que s’havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i allí a «La Puntual», la botiga de vetes-i-fils de més crèdit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg, que ara una cana de trenzilla, que ara una ruixa, que ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut allà a darrera del taulell, mentres la pobra muller, allí sobre, a l’entresol, complia la missió materna de donar fruit an En Ramon, amb la llevadora a l’alcova, i dugues veïnes a la sala.

A fora de l’alcova, plovia: una pluja fina, una polsina d’humitat que anava enfangant el carrer, l’acera i «La Puntual». Al davant, al quartel d’artilleria, no hi havia ni aquell sentinella, ni aquells oficials que es gronxen en els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en formació a cap a cap de la fatxada, estaven disciplinadament tancades; la faixa de groc de quartel que decora aquests edificis regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d’home, que surt d’aquests establiments de pólvora, era una flaire aigualida.

La tarda no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, però el senyor Ramon no tenia temps, i ni es podia dar el luxo d’estar trist.”

Santiago Rusiñol

ACTIVITAT 5

1.-Durant els últims anys del segle XIX i principis del XX, Catalunya va viure molts canvis. En què es van notar aquests canvis?

2.- Quin partit és el que dominava la vida política i quan va néixer? Quan temps va dominar?

3.- Saps qui era el president de la Lliga? Va ser president de la Diputació i president de la Mancomunitat.

4.- Saps què són els sindicats? Per què creus que es van formar els sindicats socialistes i anarquistes? Com manifestaven la seva actitud de rebuig cap a la situació política i social?

5.- A finals del segle XIX, els intel·lectual consideren que Catalunya està endarrerida respecte Europa, com ho fan per superar aquesta crisi?

6.- Com es podria definir el Modernisme?

7.- Períodes del Modernisme i revistes.

8.- Què són les festes modernistes de Sitges?

9.- Quina és la característica principal que existeix entre l’artista modernista i la societat?

10.- Cita autors importants del període.

POESIA MODERNISTA

11.- Esquema de tendències més importants que van entrar a Catalunya. Definició breu de cadascuna.

12.- Joan Maragall:

  • En quines publicacions escrivia?
  • Quines idees i de quin filòsof va introduir a Catalunya? Saps què és
  • El súper-home?
    • – Quins escriptors va traduir?
  • Blocs de la seva poesia.

13.- Teoria de la paraula viva. Saps què és?

PIRENENQUES

Tot està immoble dalt del Pirineu,

tot, menys la boira diàfana i lleugera

que corre com fumera

per valls, faldes i cims, arreu, arreu.

És la freda carícia d’eixes terres,

la nina aviciada de les serres

trista jugant per l’ampla soledat,

lliscant per les quietes serralades

amb un somrís eixut tot esblaimat.

14.- Busca figures literàries. Resum del text. Tema principal. Parts. Conclusió.

PROSA MODERNISTA

1.- El Modernisme va modernitzar la prosa catalana coma gènere en dos aspectes. Quins són?

2.- Quin és el gènere preferit? Per què?

3.- Com consideren l’artista? Amb qui està enfrontat?

4.- Què és la prosa poètica?

LA NOVEL·LA

5.- Característiques:

6.- Saps què és el determinisme?

VÍCTOR CATALÀ

7.- Qui és en realitat? Per què es va canviar el nom?

8.- Quina és l’obra més important? De què va?

PRUDÈNCI BERTRANA

9.- Obra principal. De què va?

JOSEP POUS I PAGÈS

10.- Obra principal. De què va?

11.- Què reflecteix l’obra?

12.-Solitud [fragment] Fes-ne un comentari de text.

” Tapà els ous i anà a l’altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols.

—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A l’acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l’ombra del corral. Es fixà bé.(…)

Pujà l’escala, més encara a la meitat, el recel l’obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l’ombra es precipitava darrera d’ella! Ni esma tingué d’ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s’estantolà en la taula.

—No tingueu por… —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l’homimgres-1e avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s’aturà.

No tingueu por… Hu, hu, hu!… —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una bestiola.

—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil.là, s’estremí tot…

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s’entravessà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d’un capgirell sobre les lloses…

Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i alenada roent de la fera.

Víctor Català

ACTIVITAT 6

Taine deia que estem determinants pel medi i per l’herència. Què en penses? Com es eu representat en les novel·les modernistes?

Anuncis