Documents Guerra Civil

ExiliDOCUMENT 1

L’exili

La desfeta del 1939 va empènyer un nombre importantíssim d’escriptors a l’exili. La guerra i les seves conseqüències, o el xoc amb les noves realitats que els exiliats es van trobar als països d’acollida, van inspirar una bona part de la literatura.
L’exili

‘El 1939 Catalunya es va exiliar.’ Amb aquesta contundència, l’escriptor Josep Navarro Costabella va resumir el que va significar la derrota del bàndol republicà el gener del 1939 davant les tropes feixistes de Franco. Haver perdut la guerra va tenir conseqüències en tots els àmbits de la societat, i la cultura no en va ser una excepció. Malgrat les penúries, la fam, els bombardejos i l’allau de ferits i morts durant l’enfrontament bèl·lic, les activitats culturals tenien un lloc destacat en el panorama del moment. Els escriptors del país havien creat el 1937, en ple conflicte, la Institució de les Lletres Catalanes; hi havia representacions teatrals i fins i tot uns Serveis de Cultura al Front, amb un ‘bibliobús’ que proporcionava lectures als soldats. A banda de tot això, apareixien revistes i diaris i se celebraven conferències i tota mena d’actes culturals.

El gener del 1939, quan l’ocupació de Barcelona per part de l’exèrcit colpista era imminent, molts escriptors van haver de fugir per salvar la vida. S’escapaven no tan sols pel que significaven culturalment, sinó també perquè molts d’ells s’havien implicat directament amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Armand Obiols s’havien involucrat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Altres, com Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca o Joan Sales, havien lluitat directament a les files republicanes. Aquell hivern, que va ser especialment cru, els escriptors catalans, com milers d’exiliats, es van escapar com van poder fins a arribar a la frontera francesa. Al principi es van establir al sud del país veí i, més tard, van poder refugiar-se en un centre d’acollida privilegiat: un castell de la població de Roissy-en-Brie, propera a París. Havien deixat enrere una guerra, però ben aviat en va començar una altra.

El setembre del 1939 esclatava la Segona Guerra Mundial i el juny del 1940 els alemanys ocupaven París. Els escriptors i intel·lectuals van haver de buscar nous camins per a la supervivència. Alguns, com Mercè Rodoreda, Carles Riba o Pompeu Fabra, van decidir quedar-se a Europa (França i la Gran Bretanya). Confiaven poder tornar ben aviat a casa. La majoria, però, van optar per creuar l’Atlàntic i establir-se, per pocs anys, per molts o per sempre, a Mèxic, la República Dominicana, Xile, l’Argentina, Cuba i altres països de l’Amèrica llatina.

Les dimensions de l’exili, com han narrat els testimonis de l’època i els estudis posteriors, van ser importantíssimes, una autèntica sagnia. Es van exiliar ciutadans de tota condició i de tendències polítiques diverses. I especialment es va exiliar una gran part, si no tExiliota, de l’elit cultural del moment: primeres figures com Pau Casals, Pau Vila, Joan Coromines, Josep Trueta o Antoni Rovira i Virgili, a més de moltíssims escriptors, periodistes i professors. Aquest fet va propiciar que des del primer moment la diàspora catalana generés una activitat cultural de primer ordre. Des de l’arribada a França es van començar a organitzar iniciatives, com la Fundació Ramon Llull, que permetessin l’articulació de la cultura exiliada als països d’acollida. Ja l’any 1939 es va editar ‘El Poble Català’, es va reprendre la publicació de la ‘Revista de Catalunya’, a París, i va començar la ‘Revista dels Catalans d’Amèrica’. El 1939 es va publicar el primer llibre de l’exili, ‘Sense retorn’, de Xavier Benguerel, i en els anys següents les editorials Proa i Albor van mantenir activitat a França.

Un altre esdeveniment de primera importància per a la cultura a l’exili van ser els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que entre el 1941 i el 1978 es van celebrar en setze països diferents, de França als Estats Units, i van comptar amb la participació de personalitats polítiques i artístiques dels països d’acollida. Aquesta festa servia sovint per denunciar, en tribunes d’arreu del món, les atrocitats genocides del règim franquista i l’ocupació de Catalunya.

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, doncs, molts dels exiliats, entre ells molts escriptors, van viatjar a l’Amèrica del Sud. En els països d’acollida van trobar uns nuclis de referència en els casals catalans, els centres que havia creat l’emigració catalana a Amèrica des de final del segle XIX. A la infraestructura prèvia a l’exili del 1939, cal afegir-hi algunes publicacions impulsades pels emigrats a Amèrica, com les revistes ‘Germanor’, de Santiago de Xile, ‘Catalunya’ i ‘Ressorgiment’, de Buenos Aires, o ‘La Nova Catalunya’, de l’Havana. Aquestes revistes van servir de primeres plataformes per als escriptors catalans exiliats que, encara des de França, van començar a col·laborar-hi. Un cop establerts a Amèrica, aquests escriptors van crear noves publicacions, com ‘Quaderns de l’exili’, ‘Pont Blau’, ‘Lletres’, ‘La Nostra Revista’ i ‘Xaloc’, i editorials com El Pi de les Tres Branques o Edicions Catalanes de Mèxic.

Ens els països d’acollida, ja fos a Amèrica o a Europa, els escriptors van continuar, en molts casos amb resultats brillants, la carrera literària. Els exiliats van reconstruir, com van poder, algunes plataformes culturals, com revistes, editorials i concursos que facilitessin el diàleg entre els membres de la diàspora i també amb Catalunya. No va ser una tasca fàcil, tenint en compte la dispersió. El món de tots aquests escriptors i exiliats havia canviat. El país que havien deixat enrere ja no era el d’abans de la guerra i el que els havia acollit presentava altres realitats. A diferència dels escriptors que es van embarcar cap a Amèrica, els que es van quedar a Europa els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial van viure un exili caracteritzat per la disseminació i van produir una obra amb un univers literari molt individualitzat, com és el cas de Mercè Rodoreda i Carles Riba.

Alguns escriptors van narrar el que havien viscut en pròpia pell durant la primera etapa de l’exili a França en obres memorialístiques com ‘Els darrers dies de la Catalunya republicana’ (194Exili0), d’Antoni Rovira i Virgili, ‘De lluny i de prop’ (1973), de Lluís Ferran de Pol, o ‘L’exiliada’ (1976), d’Artur Bladé i Desumvila. Altres van narrar en novel·la les penúries que havien viscut rere els filferros dels camps de concentració francesos. Va ser el cas de Xavier Benguerel a ‘Els vençuts’ (1984) i d’Agustí Bartra a ‘Crist de 200.000 braços’ (1968). Joaquim Amat-Piniella va explicar a ‘KL Reich’ (1963) l’infern que havia viscut al camp d’extermini nazi de Mauthausen. És un cas a part, per la complexitat, el recull de poemes ‘Elegies de Bierville’, de Carles Riba, publicat clandestinament a Barcelona el 1943 amb un peu d’impremta fals que datava ‘Buenos Aires, 1942’.

Així mateix, és important destacar que en tots aquests casos es tracta d’escriptors professionals i, per tant, les seves obres, a banda de la significació documental indiscutible, tenen una intenció i un valor literaris que s’expliquen amb relació a la resta de literatures europees.

A l’altra banda de l’Atlàntic, els escriptors exiliats van entrar en contacte amb un altre univers que va inspirar una àmplia diversitat de motius literaris. Per a molts, el contacte amb una realitat nova i aliena suposava un conflicte de l’home amb l’entorn. Així, Vicenç Riera Llorca, amb ‘Tots tres surten per l’Ozama’ (1946) o Cèsar-August Jordana, amb ‘El Rusio i el Pelao’ (1950), s’aproximen a la realitat dels països d’acollida com a observadors i, amb una tècnica bàsicament objectivista, descriuen el contrast i la diferència. De fet, la constatació d’aquesta dualitat, la del món occidental i el món de l’Amèrica indígena, de ‘l’Amèrica furienta’, és la base per a gran part de la narrativa de l’exili americà. Va ser el cas de Pere Calders, que se serveix d’elements fantàstics per explicar aquest xoc. Així succeeix a ‘Gent de l’alta vall’ (1957), ‘L’ombra de l’atzavara’ (1964) o ‘Aquí descansa Nevares’ (1967). Les plomes dels exiliats se serveixen d’infinits recursos per expressar la inquietud davant aquest món nou en novel·les com ‘Paraules d’Opòton el Vell’ (1968) i ‘Les dues funcions del circ’ (1966), d’Avel·lí Artís-Gener, o ‘A la boca dels núvols’ (1946), de Ramon Vinyes. Casos com ‘Odisseu’ (1955), d’Agustí Bartra, o ‘El món de Joan Ferrer’ (1971), de C.A. Jordana, prenen l’arquetip del viatge vital com a model, seguint Homer i James Joyce, respectivament. ‘Nabí’ (1941), que Josep Carner havia començat abans de la guerra, es construeix a partir de la història bíblica de Jonàs, i Joan Sales basteix amb ‘Incerta glòria’ (1968) la novel·la més ambiciosa sobre l’experiència de la Guerra Civil espanyola.

La literatura produïda pels escriptors catalans en el marc de l’exili polític del 1939 dóna compte, en definitiva, de les dimensions de la desfeta social, política i cultural de Catalunya. Navarro Costabella afirmava que el 1939 Catalunya es va exiliar. I en efecte, quan allò que defineix un país, els projectes i les ambicions que li donen sentit, són dinamitats de manera implacable i ja no poden existir a casa seva, el país viu a l’exili. La seva literatura, també.

                                                                                                                                                   ( gencat.cat)

Anuncis