GUERRA CIVIL

FETS:

Amb l’aixecament militar del 17 de juliol de 1936, començava la Guerra Civil, un dels episodis més sagnants de la història de Catalunya. Catalunya va acollir milers de refugiats i la població civil va ser víctima dels constants bombardejos. El desenllaç del conflicte es va decidir a la batalla de l’Ebre, en la qual van morir 15.000 republicans.

El 17 de juliol de 1936, a les planes africanes del Marroc, es va iniciar un cop d’estat militar amb el suport majoritari de l’exèrcit des de diferents àmbits de la societat, que va suposar l’inici d’un dels episodis més sagnants de la història de Catalunya i d’Espanya. Catalunya, a més, era un dels principals bastions del govern legítim de la República.La Guerra Civil. La revolució

Els insurrectes, a la ciutat de Barcelona, es van aixecar el 19 de juliol de 1936. La revolta militar, però, es va veure frustrada per la resistència de la guàrdia d’assalt, els Mossos d’Esquadra, els elements civils armats i la intervenció posterior de quatre-cents guàrdies civils. El fracàs del cop sediciós va provocar que els obrers i elements vius s’apropiessin trenta mil fusells, metralladores i munició a la Mestrança de Sant Andreu, un fet que va marcar decisivament el signe de la revolució emergent. Els enfrontaments del 19 i el 20 de juliol van suposar la mort d’unes quatre-centes cinquanta persones i un miler de baixes.

Controlats els primers incidents, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va conviure amb el nounat Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMAA), format per cinc membres de la CNT-FAI, tres d’ERC i la UGT i un del PSUC, Unió de Rabassaires, POUM i Acció Catalana. El CCMAA havia d’enviar les primeres columnes de voluntaris al front d’Aragó i controlar amb les patrulles de control la rereguarda. El buit de poder va ser ocupat per les forces revolucionàries. En aquell moment hi va haver represàlies polítiques i socials i venjances vers qualsevol signe de la societat tradicional que s’acabava d’abolir.

Malgrat la condemna dels dirigents de la Generalitat de Catalunya i de les rengles de la CNT com Joan Peiró, la repressió efectuada per certs elements de la CNT-FAI va arribar, segons els historiadors Josep M. Solé i Joan Villarroya, fins a les 8.500 morts al llarg de la guerra. La majoria d’aquestes baixes es van concentrar durant els primers quatre mesos de la guerra. No obstant això, tot i que el juny del 1937 es van suspendre les execucions, l’estiu del 1938 i durant la retirada de les tropes republicanes el gener del 1939 es van reactivar, en menor nombre, els assassinats per part del bàndol republicà.

La Generalitat va centrar els esforços a salvaguardar el major nombre de vides, edificis, documents i obres d’art. En el cas de les persones, el govern català va proporcionar un gran nombre de passaports als sectors benestants, els eclesiàstics i els membres de partits polítics conservadors, que eren perseguits per una part de la CNT-FAI. El suport als perseguits per part de membres del govern català, com els consellers de Cultura Bonaventura Gassol i de Governació Josep M. Espanya, va fer que haguessin de fugir del país per por de possibles represàlies. El sector més castigat va ser l’església (van morir 2.437 capellans i religiosos), seguit pels membres de la Lliga Catalana, amb més de 400 morts. Davant aquesta situació, alguns, en fugir, van passar a engrossir les files del bàndol nacional.

Les neutralitzacions de funcions entre el CCMAA i la Generalitat per la manca de coordinació, sobretot en el camp de les col·lectivitzacions, van comportar que la CNT-FAI volgués desenvolupar tasques de més responsabilitat dins del govern català. Quan ho va aconseguir, va eliminar el CCMAA.

El 24 d’octubre de 1936, la Generalitat va aprovar el decret de col·lectivització i control dels treballadors, que acordava que si una empresa tenia més de 100 treballadors aquesta quedava automàticament col·lectivitzada, mentre que si en tenia menys es duia a terme el que la majoria decidís. Molts propietaris, davant la persecució a la qual es veien sotmesos, van optar per fugir i salvar la vida. L’abandonament de les fàbriques, doncs, va facilitar la col·lectivització dels obrers.

A més d’aquesta difícil situació social, també hi havia una delicada realitat econòmica. La Generalitat va haver de crear del no-res una indústria de guerra. La important crisi la va empènyer a demanar avenços al Banc d’Espanya i la petició d’un crèdit a la Caixa de Pensions. Per poder pal·liar aquest dèficit, el govern català va intervenir en nombroses empreses i va crear nous impostos. Un dels camps que més van patir la crisi va ser el del tèxtil, mentre que sectors com la metal·lúrgia i la química van veure’s beneficiats pel conflicte. A tot això cal afegir-hi que la guerra va quadruplicar l’índex oficial dels preus, mentre que els salaris només van augmentar en dues ocasions.

Les constants disputes per l’assoliment de la major quota de poder possible entre les diferents formacions de la Generalitat de Catalunya i el transcurs de la guerra van enterbolir cada cop més la situació política i social. En són un exemple els fets succeïts a la Fatarella el gener del 1937, quan cinquanta pagesos van ser assassinats pels anarquistes perquè els primers s’havien negat que se’ls col·lectivitzés les terres. Un acarament que no va ser aturat per les deficients forces d’ordre públic. Successos com aquest van conduir la Generalitat a crear un cos únic de seguretat i a dissoldre les patrulles de control.

Les tensions entre els components del govern català van arribar al punt màxim en el que es coneix com els Fets de Maig. El 3 de maig de 1937, seguint les ordres del Departament d’Ordre Públic de la Generalitat, dos-cents guàrdies d’assalt, amb ajuda dels milicians del PSUC, la UGT i Estat Català, van fracassar a intentar prendre a Barcelona el control de Telefònica, que estava a les mans de la CNT-FAI, amb el suport del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Immediatament es van alçar barricades i es va iniciar una guerra civil dins d’una altra guerra entre les forces republicanes. Tot i les ordres de cessament dels enfrontaments per part dels líders de la CNT i els ministres de la República, el POUM cridava els seus membres a la revolta armada. Davant la incapacitat de la Generalitat per mantenir la seguretat, el govern de la República va decretar l’absorció del Departament de Defensa de la Generalitat. El dia 6 es va arribar a l’acord que els membres de la CNT abandonarien l’edifici de la Telefònica i que a continuació ho realitzaria la Guàrdia d’Assalt. No obstant, els darrers no van complir la promesa i la policia, conjuntament amb membres de la UGT, va ocupar l’edifici.

La matinada del 7 de maig, el govern català va acceptar la proposició dels sindicalistes que no hi hauria represàlies si s’aturaven les ofensives. Aquell mateix dia van arribar a Barcelona, amb els enfrontaments finalitzats, provinents de València, tres mil guàrdies d’assalt que es van fer càrrec de l’ordre públic.

Mentrestant la guerra continuava i la col·laboració, des de diferents àmbits, de Catalunya a la resta de l’Estat republicà era cada cop més evident i intensa. Entre trenta mil i seixanta mil soldats provinents de Catalunya van defensar Madrid i la zona centre d’Espanya, i els ajuntaments catalans van enviar a la capital, fins al novembre del 1937, importants quantitats de queviures. A mesura que avançava el conflicte, Catalunya també va ser lloc d’acollida dels refugiats republicans. Un alberg que va arribar a traduir-se en un milió de persones el 1938. Aquesta fugida no només va implicar la població civil i militar sinó que també va provocar el trasllat del govern de la República de València a Barcelona. Una autoritat que durant aquest període es va caracteritzar per la creació del Servei d’Investigació Militar (SIM), que va dur a terme força procediments il·legals que van costar la vida a nombroses persones acusades, en ocasions de manera infundada, d’espionatge, traïció, desafecció i estraperlo.

A partir del 1938, les bombes van caure sobre nombroses ciutats catalanes. En total, hi va haver 194 bombardejos, que van causar l’esgarrifosa xifra de cinc mil morts. Uns atacs indiscriminats que per primera ocasió no van tenir un objectiu militar sinó que pretenien atemorir i desmoralitzar la rereguarda republicana.

El fet que va decidir el desenllaç de la guerra a Catalunya i, posteriorment, a Espanya va ser la batalla de l’Ebre. Davant l’imminent atac del general Francisco Franco sobre Madrid, el govern de la República va realitzar la penúltima ofensiva amb l’efímera conquesta de Terol. La pèrdua d’aquest territori va facilitar que les tropes nacionals ocupessin, entre altres, Lleida i Gandesa. Davant la rellevant situació es va cridar a files tots els homes disponibles que tinguessin entre quaranta-cinc i divuit anys (la lleva del Biberó) per anar al front. Les tropes dels dos bàndols van iniciar una lluita de desgast i molt costosa en vides. El bàndol republicà va tenir 60.000 baixes (el doble que el bàndol nacional), 15.000 de mortals, i una elevadíssima pèrdua de material armamentístic. El major nombre d’efectius, la destrucció dels ponts de barques i l’aviació antirepublicana van permetre al bàndol sollevat vèncer el decisiu enfrontament i, al mateix temps, la guerra.

                                                                                                                                            ( gencat.cat)

Anuncis