Documents Avantguardes

DOCUMENT 1

EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS

  • “ El poema de la rosa als llavis” es la historia amorosa entre una noia aprenenta i el poeta mestre d’amor.
  • És un amor simple, que esdevé líric en la seva senzillesa i la llibertat amb que és expressat.
  • Si centrem l’atenció en títol complet, podem adonar-nos que l’autor considera el llibre sencer com un sol poema unitari. L’expressió “La rosa als llavis” és un element oracional utilitzat en altres moments de l’obra poètica salvatiana. Aquesta expressió la trobem sempre en una atmosfera absolutament amatòria i ens remet directament al triomf del cos. El títol: vol suggerir, no dir.
  • Es tracta d’uns magnífics textos amatoris que reflecteixen el desig i el goig de l’aparellament.
  • Malgrat la seva compacta unitat temàtica, el llibre sen’ns presenta desintegrat en parcel·les desiguals en extensió i tractament. Està estructurat en una introducció i 20 seccions en els 31 poemes.

ASPECTES FORMALS MÉS EXTERNS

1. El poema de La rosa als llavis no es pot considerar en la seva totalitat una obra avantguardista.
Amb tot, hi trobem recursos formals procedents del cubisme i del futurisme. Els trets principals són:

a.- Aspectes formals avantguardistes.
b.- Ús de tintes de color.
c.- Signes de puntuació de mida més gran que les lletres.
d.- Talls de versos a mena d’escala o de salt de falla.
e.- Collage lingüístic (fragments en una altra llengua).
f.- Collage tipogràfic (ús de diferents tipus de lletra).
g.- Collage a través del cal·ligrama.
h.- Collage icònic (en aquest llibre, només amb línies horitzontals).
i.- Supressió parcial dels signes de puntuació.
j.- Ús dels espais en blanc a l’interior de vers.

2.-  En molts poemes de Salvat-Papasseit, segurament per influència de moviments avantguardistes, gairebé no hi ha signes de puntuació. Ara bé, hi ha mecanismes que, en certa manera, els substitueixen.
− final de vers on hi podria haver una coma i no hi ha cap signe de puntuació.
− trencament de vers que substitueix una coma.
− espai en blanc a mig vers que substitueix una coma.

 

ASPECTE NARRATIU I ESTRUCTURA
1. L’ESTRUCTURA :

1.- En “El poema de La rosa als llavis” podem apreciar una estructura molt peculiar. És una obra que presenta una història amorosa, però els poemes també tenen sentit per ells mateixos.

2.-  Salvat-Papasseit opta per uns mots, plens de lirisme, que ja indiquen la temàtica amorosa posterior.

3.- El poeta, dins del fil narratiu d’aquesta història amorosa, ha creat uns poemes on l’acció avança i uns altres on es detura.

4.- El poeta vol comunicar la joia de l’amor. És una teoria amorosa que serveix per enamorar la persona estimada. És una història amorosa que serveix al poeta per bastir una teoria eròtica. El poeta es considera un inexpert en matèria d’amor.

2.- L’ACCIÓ NARRATIVA:

1. L’inici  l’encapçala un poema de tres versos, sense títol, que introdueix la temàtica amorosa. El poeta considera que l’amor produeix una ferida, tal com demostren els versos següents:

Botons de foc al cor la fiblada d’amor– però els déus s’hi tatuaven.

2.  L’enamorament és un estat on, com manifesta el poeta, se succeeixen sentiments d’alegria o de dolor en funció, sempre, de la reciprocitat de la persona estimada.

3.-  Tot i els elements simbòlics que l’embolcallen, la presentació de la persona estimada està feta de manera directa. Al llarg dels poemes, l’autor ens la descriu exhaustivament, de manera subjectiva, però també objectiva.

4.-  El coneixement del cos de l’estimada es produeix, també, mitjançant un seguit de comparacions que serveixen per crear imatges visuals de la noia o de la intensitat de l’amor: el terme real mostra una part del cos i el terme irreal ofereix un elevat contingut simbòlic.  Quan el poeta descriu la persona estimada, o bé s’hi adreça directament, utilitza uutilitza una sèrie de mots que tenen un alt contingut simbòlic.

“Quina grua el meu estel”

5.- El poeta, al llarg de tota l’obra, introdueix tòpics de la lírica medieval, com ara temes de la lírica trobadoresca.

“I el seu esguard” “Amo l’aroma” “Ser mestre d’amor”

DOCUMENT 2

FREUD I LA PSICOANÀLISI

Elements de teoria psicoanalítica

1. Estructura de la ment: conscient, preconscient i inconscient

Assumida la descoberta d’una dimensió inconscient en l’home, Freud elabora un primer sistema per a representar la ment humana. La ment o aparell psíquic està estructurat en tres regions nivells o llocs: conscient, preconscient i inconscient. Tres estrats o «tres províncies mentals» que indiquen la profunditat dels processos psíquics.

El nivell més perifèric és el conscient, el lloc on temporalment es posen les informacions que reben del món que ens envolta i les experiències que vivim. Ben aviat, les informacions rebudes i les experiències viscudes passen a un nivell més profund, el preconscient; amb relativa facilitat podem accedir als continguts mentals aquí amagatzamats. El nivell més profund és l’inconscient i els seus continguts, difícilment accessibles a la consciència, són vivències traumàtiques, informacions reprimides, allò desagradable que no ens convé recordar. En aquest marc, la repressió té un paper molt actiu; és com una energia o un esforç que s’exerceix a fi d’evitar que continguts desagradables penetrin en el conscient. La repressió és un delsmecanismes de defensa que permet viure mantenint soterrat tot allò que dificultaria la vida de la persona.

2. Les manifestacions de l’inconscient

Interpretació dels somnis, 1900

Si bé l’inconscient no és observable, es manifesta en determinats comportament. Es manifesta en els somnis, escenificacions imaginàries en les quals es realitzen els nostres desitjos inconscients i reprimits; però aquestes escenificacions, -el contingut manifest del somni-, s’han d’interpretar per accedir al seu contingut no disfressat, -el contingut latent. Els somnis són el «camí reial» vers l’inconscient.

L’inconscient es manifesta també en els actes fallits de la nostra vida quotidiana, és a dir, en els errors que ens delaten, en els oblits que mai hauriem desitjat. En la vida psíquica res és casual, tot té una causa: no hi ha indeterminisme. També els acudits ens informen dels nostre inconscient, són descàrregues psíquiques, petits actes d’alliberament de les nostres tensions inconscients.

Però on és més intensa i dolorosa la manifestació de l’inconscient és en les trastorns mentals, especialment els neuròtics. La neurosi és una malaltia en la qual uns símptomes externs(temors, manies, crits histèrics, dolors físics, paràlisis,…) són expressió d’un conflicte internque té el seu origen el la història infantil del pacient, quan el nen sofreix una lluita entre el desig i la seva prohibició.

3. Els impulsos que fan moure l’ésser humà

Es pot afirmar que el nucli de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud gira entorn de la motivació humana, més concretament, de la presència de motivacions inconscients que determinen les nostres decisions i els nostres actes. La paraula alemanya que utilitzà Freud per referir-se a la motivació humana fou la paraula Trieb; encara que generalment s’ha traduït per ‘instint’, la seva traducció més adequada i precisa és ‘pulsió‘. Una pulsió és un impuls que no està fixat i determinat com ho està l’instint; la pulsió, a diferència de l’instint, és moldejable i flexible. La pulsió és una tensió creixent que es resolt en una distensió que provoca plaer.

4. El complex d’Èdip en la formació de la personalitat

En el desenvolupament de la personalitat, la sexualitat té un paper decisiu. Freud trenca amb la tradició segons la qual l’infant és un ésser asexual; ben al contrari, la sexualitat infantil determina el nivell de maduresa de la futura personalitat adulta. El nen és un pervers polimorf, és a dir, un ésser que en el seu procés de creixement passa per diferents etapes -oral, anal, fàl·lica,…- que s’han de superar per arribar a una sana sexualitat adulta. Els individus que es detenen o fixen en alguna de les etapes cauen en la perversió a ella associada. En l’etapa fàl·lica, que es viu al voltant dels cinc anys, es desenvolupa el complex d’Èdip, situació que es caracteritza per un sentiment ambivalent d’amor i d’odi envers el pare en cas del nen i envers la mare en cas de la nena. Només qui el supera esdevindrà una persona sana i madura.

El complex d’Èdip i la seva universalitat ha estat un dels punts més polèmics de la psicoanàlisi. Freud defensa que el drama que visqué Èdip, tal com l’exposa Sòfocles en la seva tragèdia Èdip Rei, és el drama pel qual passem tots els humans en el procés de formació de la nostra personalitat. Quan naixé Èdip, fill de Lai, un oracle proclamà que estava condemnat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Per evitar la predicció el nadó fou abandonat, però malgrat tot, va sobreviure i , ja crescut, sense saber-ho, matà el seu pare i es casà amb la seva mare. Quan Èdip s’adonà dels seus crims, desesperat, s’arrencà els ulls. Aquest relat tràgic de Sòfocles, diu Freud, proclama d’una manera literària i simbòlica el drama que tot ésser humà, en la seva infància, ha de superar.

«Ja en els primers anys infantils comença el nen a sentir per la seva mare una especial tendresa. La considera com una cosa seva i veu el pare com una espècie de competidor que li disputa la possessió. Anàlogament considera la nena a la seva mare com algú que li destorba les seves afectuoses relacions amb el pare i que ocupa el lloc que ella voldria monopolitzar».

La superació del complex d’Èdip o complex d’Electra, en el cas de les nenes, consisteixen en el procés d’identificació del nen amb el pare i de la nena amb la mare. Aquest procés d’identificació comença en una etapa de tranquil·litat pulsional en la qual el nen i la nena abandonen els interessos per les persones del sexe oposat. Al mateix temps i tot debilitant-se els sentiments adversos, nens i nenes van imitant les pautes de comportament del pare del propi sexe i interioritzen els seus preceptes. A més de formar-se una personalitat adulta normal es va constituint el superjò del nen o de la nena.

 DOCUMENT 3

MANIFESTOS I ALTRES ESCRITS DE LES AVANTGUARES

FUTURISME

MANIFEST DEL FUTURISME. Filippo Tommaso Marinetti

1. Volem cantar l’amor al perill, el costum a l’energia i a la temeritat.

2. El valor, l’audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostrF. T. Marinettia poesia.
3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l’extasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, l’insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el puny.
4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s’ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d’alè explosiu… un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Somotràcia.
5. Nosaltres volem alabar l’home que s’agafa al volant, l’asta ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.
6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d’augmentar l’entusiàstic fervor dels elements primordials.
7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha de ser concebuda com un assalt violent contra les forces ignotes, per reduir-les a postrar-se davant l’home.
8. Nosaltres estem sobre el promontori extrem dels segles…! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l’Impossible? El Temps i l’Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l’absolut , perquè ja hem creat l’eterna velocitat omnipresent.
9. Nosaltres volem glorificar la guerra -única higiene del món-, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor, i el menyspreu per la dona.
10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunística o utilitària.
11. Nosaltres cantarem les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem el vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; les estacions golafres, devoradores de serpents que fumen;: les oficines penjades als núvols pels contorns fils dels seus fums; els ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejants al sol amb resplendor de ganivets; els vaixells de vapor aventurers que flairen l’horitzó, les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d’acer embridats de tubs, i el vol relliscós dels aeroplans, l’hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla i sembla que aplaudeixi com una boja entusiasta.
12. És des d’Itàlia que nosaltres llancem al món aquest nostre manifest de violència trasbalsadora i incendiària, amb el qual fundem avui el “Futurisme”, perquè volem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d’arqueòlegs, de cicerons i d’antiquaris.
13. Ja durant massa temps Itàlia ha estat un mercat de drapaires. Nosaltres volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen tota de cementiris innombrables.

“Le Figaro”, 20 de febrer de 1909

MANIFEST TÈCNIC DE LA LITERATURA FUTURISTA

F.T. MARINETTI

En avió, assegut al dipòsit de gasolina, el ventre escaldat pel cap de l’aviador, vaig sentir la inutilitat ridícula de la vella sintaxi heretada d’Homer. Necessitat furient d’alliberar les paraules, trainet-les de la presó del període llatí! Això, naturalment, com qualsevol imbecil, té un cap previsor, un ventre, dues cames i dos peus plans, però no tindrà mai dues ales. Amb prou feines el necessari per caminar, per córrer un moment i aturar-se quasi de seguida, esbufegant!

Vet aquí què és el que em digué l’hèlice arremolinada mentre corria a dos-cents metres per sobre de les poderoses xemeneies de Milà. I l’hèlice afegí:
1. Cal destruir la sintaxi col·locant els substantius així tal com naixen.
2. Cal emprar el verb en infinitiu, per tal que s’adapti elàsticament al substantiu i no el sotmeti al jo de l’escriptor, que observa o imagina. El verb en infinitiu, sol, pot donar el sentit de la continuïtat de la vida i l’elasticitat de la intuïció que la percep.
3. Cal abolir l’adjectiu, per tal que el substantiu nu conservi el seu color essencial. L’adjtiu, tenint com té un caràcter de matís, és inconcebible dins la nostra visió dinàmica, ja que suposa una pausa, una meditació.
4. Cal abolir l’adverbi, vella sivella que manté unida una paraula amb l’altra. L’adverbi manté a la frase una empipadora unitat de to.
5. Cada substantiu ha de tenir el seu doble, o sigui, el substantiu ha d’anar seguit, sense conjunció, pel substantiu al qual està lligat per analogia. Exemple: home-torpediner, dona-golf, gentada-ressaca, plaça-embut, porta-aixeta.
Com que la velocitat aèria ha multiplicat el nostre coneixement del món, la percepció per analogia esdevé cada vegada més natural per a l’home. Cal, doncs, suprimir el com, el quin, el tan, l’igual a. Millor dit, cal fondre directament l’objecte amb la imatge amb la que evoca, tot donant la imatge d’escorç mitjançant una sola paraula essencial.
6. Abolir també la puntuació. Com que han estat suprimits els adjectius, els adverbis i les conjuncions, la puntuació naturalment s’anul·la, en al continuïtat diversa d’un estil viu que es crea per si mateix, sense les pauses absurdes de les comes i dels punts. Per tal d’accentuar certs moviments i poder indicar les seves direccions, s’utilitzaran signes de les matemàtiques: + – x; = > <, i els signes musicals.
7. Els escriptors, fins ara, s’han abandonat a l’analogia immediata. Han comparat, per exemple, l’animal a l’home o a un altre animal, la qual cosa equival encara, poc més o menys, a una mena de fotografia. (Han comparat, per exemple, un fox-terrier amb un petitíssim pura sang. D’altres, més avançats, podien comparar aquell mateix fox-terrier trepidant amb una petita màquina Morse. Jo, en canvi, ho comparo amb una aigua bullint. En això hi ha una gradació d’analogies cada vegada més àmplia, hi ha relacions cada vegada més profundes i sòlides, per bé que llunyaníssimes.)
L’analogia no és altra cosa que l’amor profund que lliga les coses distants, aparentment diferents i hostils. Només per mitjà d’analogies amplíssimes, un estil orquestral, en un temps policrom, polifònic i polimorf, pot abraçar la vida de la matèria.
Quan en la meva Batalla de Trípoli he comparat una trinxera eriçada de baionetes amb una orquestra, una metralladora amb una dona fatal, he introduït intuïtivament una gran part de l’univers en un breu episodi de la batalla africana.
Les imatges no són flors que es poden escollir i collir amb parsimònia, com deia Voltaire. Elles constitueixen la sang mateixa de la poesia. La poesia ha de ser un seguit ininterromput d’imatges noves sense les quals només hi ha anèmia i clorosi.
Quantes més relacions àmplies continguin les imatges, més conserven la força d’0estupefacció. Cal -diuen- estalviar la meravella al lector. Ei! Fora! Tinguem cura més aviat, de la fatal corrosió del temps, que destrueix no només el valor expressiu d’una obre mestra, sinó també la seva força d’estupefacció. Les nostres orelles massa vegades entusiates, que potser no han destruït ja Beethoven i Wagner? Cal, doncs, abolir en la llengua tot allò que la conté pel que fa a imatges estereotipades, a metàfores descolorides, o sigui quasi tot.
8. No hi ha categories d’imatges, nobles o grolleres o vulgars, excèntriques o naturals. La intuició que les percep no té ni preferències ni partits presos. L’estil analògig és doncs amo absolut de tota matèria i de la seva intensa vida.
9. Per donar els moviments successius d’un objecte, cal fer la cadena de les analogies que provoca, cadascuna condensada, recollida en una paraula essencial.
Vet aquí un exemple expressiu d’una cadena d’analogies encara maquillades i densificades per la sintaxi tradicional.
“Ei, sí! Vós sou petita metralladora, una dona fascinant, i sinistra, i divina, al voltant d’un invisible cent cavalls, que rugeix explosions d’impaciència. Oh! Certament dintre de poc saltareu al circuit de la mort, cap a la caiguda destrossadora o cap a la victòria…! Voleu que us faci madrigals plens de gràcia i de color? Com vós vulgueu, senyora… Vós, per a mi, us assembleu a un tribú estès, la llengua eloqüent del qual, incansable, colpeja al cor dels oïdors en cercle, commosos… Sou, en aquest moment, un trepant omnipotent, que forada en rodó el crani massa dur d’aquesta nit obstinada… Sou, també, un laminador, un torn elèctric, i què més? Un gran bufador oxhídric que crema, cisella i fon de mica en mica les puntes metàl·liques de les últimes estrelles…!” (Batalla de Trípoli).
En certs casos caldrà unir les imatges de dues en dues, com les bales encadenades que trenquen, en el seu vol, tot un grup d’arbres.
Per desenvolupar i collir tot allò que hi ha de més fugisser i de més inaferrable en la matèria, cal formar estretes xarxes d’imatges o d’analogies, que seran tirades al mar misteriós dels fenòmens. Tret de la forma o fistons tradicional, aquest període del meu Mafarka el futurista és un exemple d’una espessa xarxa d’imatges semblants:
“Tota l’acre dolcesa de la joventut perduda li pujava amunt per la gola, com des dels patis de les escoles pugen els crits alegres dels nois cap als mestres abocats al parapet de les terrasses, des de les quals es veuen fugir els bastiments…”
10. Com que tota mena d’ordre és fatalment un producte de la intel·ligència cauta i astuta, cal orquestrar les imatges disposant-les segons un màxim de desordre.
11. Destruir el “jo” en la literatura, o sigui tota la psicologia. L’home, completament avariat per la biblioteca i pel museu, sotmès a una lògica i a una saviesa espantosa, ja no ofereix cap interès. Així doncs, hem d’abolir-lo en la literatura, i substituir-lo finalment amb la matèria, de la qual se n’ha d’aferrar l’essència a cops d’intuïció, la qual cosa no podran fer mai ni els físics ni els químics.
Sorprendre, mitjançant els objectes en llibertat i els motors capriciosos, la respiració, la sensibilitat i els instints dels metalls, de les pedres, de la fusta, etc. Substituir la psicologia de l’home, ara ja exhaurida, amb l’obsessió lírica de la matèria.
Guardeu-vos de donar sentiments humans a la matèria, però endevineu més aviat els seus diversos impulsos directes, les seves forces de compressió, de dilatació, de cohesió i de disgregació, les seves multituds de molècules en massa o els seus remolins d’electrons. No es tracta de tornar als drames de la matèria humanitzada. És la solidesa d’una làmina d’acer, que interessa per ella mateixa, o sigui l’aliança incomprensible i inhumana de les seves molècules o els seus electrons que s’oposen, per exemple, a la penetració d’un obús. L’escalfor d’un tros de ferro o de fusta és ja més apassionant, per a nosaltres, que el somriure o les llàgrimes d’una dona.
Nosaltres volem donar, en literatura, la vida del motor, nou animal instintiu del qual coneixem l’instint general a la vegada que haurem conegut els instints de les diverses forces que l’acompanyen.
No hi ha res més interessant, per a un poeta futurista, que l’agitació del teclat d’un piano mecànic. El cinematògraf ens ofereix la dansa d’un objecte que es divideix i es torna a recompondre sense intervenció humana. Ens ofereix també l’embranzida a l’inrevés d’un nadador, els peus del qual surten del mar i reboten violentament sobre el trampolí. Ens ofereix, a la fi, la cursa d’un home a 200 quilòmetres per hora. Són molts altres els moviments de la matèria, fora de les lleis de la intel·ligència i, doncs, d’una essència més significativa.
Cal introduir a la literatura tres elements que fins ara foren omesos:
1. El soroll (manifestació del dinamisme dels objectes).
2. El pes (facultat de vol dels objectes).
3. L’olor (facultat de disseminació dels objectes).
Cal esforçar-se, per exemple, per donar el paisatge d’olors que percep un gos. Escoltar els motors i reproduir-ne els seus discursos.
La matèria ha estat sempre contemplada per un jo distret, fred, massa preocupat en si mateix, ple de prejudicis de saviesa i d’obsessions humanes.
L’home tendeix a embrutar la matèria de la seva joia jove o del seu dolor vell, la qual posseeix una admirable continuïtat de llançament cap a un ardor més gran, cap a un major moviment, cap a una major subdivisió de si mateixa. La matèria no està ni trista ni contenta. Té per essència el coratge, la voluntat i la força absoluta. Pertany enterament al poeta endevinaire que sabrà alliberar-se de la sintaxi tradicional, pesant, restreta, enganxada al terra, sense braços i sense ales perquè només és intel·ligent. Només el poeta asintàctic, i mitjançant les paraules deslligades, podrà penetrar l’essència de la matèria i destruir la sorda hostilitat que la separa de nosaltres.
Els període llatí que ens ha servit fins ara, era un gest pretensiós amb el qual la intel·ligència indolent i miop s’esforçava a donar la vida multiforme i misteriosa de la matèria. El període llatí, doncs, havia nascut mort.
Les intuïcions profundes de la vida, parents l’una de l’altra segons el seu naixement lògic, ens donaran els trets generals d’una psicologia intuïtiva de la matèria. Aquesta es revelà al meu esperit des de dalt d’un aeroplà. Mirant els objectes des d’un nou punt de vista, ja no de cara o d’esquena sinó des de dalt, o sigui d’esforç, he pogut fer a miques les velles traves lògiques i els fils de plom de la comprensió antiga.
Tots vosaltres que m’heu estimat i m’heu seguit fins aquí, poetes futuristes, fóreu com jo frenètics constructors d’imatges i valents exploradors d’analogies. Però les vostres estretes xarxes de metàfores, malauradament són massa pesants a causa del plom de la lògica. Us aconsello que les alleugeriu, per tal que la vostra immensitat pugui llançar-les luny, desplegades sobre un oceà més vast.
Nosaltres inventarem junt això que jo anomeno la imaginació sense fils. Arribarem un dia a un art encara més essencial, quan gosem suprimir tots els primers termes de les nostres analogies per no fer altra cosa que el sentit ininterromput dels segons termes. Per a això, caldrà renunciar a ser compresos. Ser compresos, no cal. Nosaltres, d’altra banda, n’hem prescindit quan expressàvem fragments de la sensibilitat futurista mitjançant la sintaxi tradicional i intel·lectiva.
La sintaxi era una mena de clau abstracta que ha servit als poetes per informar les masses del color, de la musicalitat, de la plàstica i de l’arquitectura de l’univers. La sintaxi és una mena d’intèrpret o de ciceró monòton. Cal suprimir aquest intermediari per tal que la literatura entri directament en l’univers i hi prengui cos.
Indiscutiblement, la meva obra es distingeix netament de totes les altres per la seva espantosa potència d’analogia. La seva riquesa inexhaurible d’imatges quasi iguala el seu desordre de puntuació lògica. Posa fi al primer manifest futurista, síntesi d’un 100 HP llançat a les més folles velocitats terrestres.
Per què utilitzar encara quatre rodes desesperades que s’avorreixen, a partir del moment que podem aixecar-nos de terra? Alliberament de les paraules, ales de la imaginació desplegades, síntesi analògica de la terra abraçada per una sola mirada i recollida sencera en paraules essencials.
Ens criden: “La vostra literatura no serà bella! Ja no tornarem a tenir la simfonia verbal dels harmoniosos balanceigs, i de cadències tranquil·litzadores!” Això està ben entès! I quina sort! Nosaltres, en canvi, utilitzem tots els sons brutals, tots els crits expressius de la vida violenta que ens envolta. Fem coratjosament el “lleig” en literatura i matem la solemnitat de per tot. Fora! No agafeu aquests aires de grans sacerdots quan m’escolteu! Cal escopir cada dia sobre l’Altar de l’Art! Entrem en els dominis il·limitats de la lliure intuïció. Després del vers lliure, vet aquí finalment lesparaules en llibertat!
En això no hi ha res d’absolut ni de sistemàtic. El geni té rauxes impetuoses i torrents fangosos. Això tal vegada imposa lentituds analítiques i explicatives. Ningú no pot renovar de sobte la pròpia sensibilitat. Les cèl·lules mortes estan barrejades amb les vives. L’art és una necessitat de destruir i d’escapar-es, gran regadora d’heroisme que omple el món. Els microbis -no ho oblideu- són necessaris per a la salut de l’estómac i de l’intestí. Hi ha també una espècie de microbis necessària per a la vitalitat de l’art, aquest perllongament del bosc de les nostres venes, que s’escampa, fora del cos, en la infinitat de l’espai i del temps.
Poetes futuristes! Jo us he ensenyat a odiar les biblioteques i els museus, per preparar-vos a odiar la intel·ligència, despertant en vosaltres la intuïció divina, do característic de les races llatines. Mitjançant la intuïció vencerem l’hostilitat aparentment irreductible, que separa la nostra carn humana del metall dels motors.
Després del regne animal, vet aquí que s’inicia el regne mecànic. Amb el coneixement i amb l’amistat de la matèria, de la qual els doctes només en poden conèixer les reaccions físico-químiques, nosaltres preparem la creació de l’home mecànic amb parts canviants. Nosaltres l’alliberarem de la idea de la mort i, doncs, de la mort mateixa, suprema definició de la intel·ligència lògica.

11 de maig de 1912

CONCEPTE DEL POETA. JOAN SALVAT-PAPASSEIT

I. El ritme d’una Vida -una meditadora solitud, una acció de profeta, un sacrifici així pot ésser una dansa solament. L’eurítmia és en la dansa, diversa i goridora d’immutables destins. I una filosofia pot ésser establerta per mercè de la dansa. Inventar un sistema filosòfic contra els ja preestablerts, els uns damunt els altres, dintre les metafísiques és una solució. No dintre de la vida. La reflexió severa del filòsof que estima rarament perquè coneix els fons del fons de l’home, contradiu la veritat, que no pot existir si no és formosa: però el Poeta viu, i no hi ha cap sistema que valgui una conjura del Poeta.

II. Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar. QUELCOM MÉS QUE NO AIXÒ: la vocació mateixa. Nosaltres, per exemple, tenim ciselladors meravellosos emperò inútilment hem cercat el Poeta: aquest de més avall creu en Déu i no és místic, refusa un plebiscit perquè no s’acompanya dels vils trenta diners; aquest altre no hi creu, ni en déus ni en plebiscits -ja s’acosta el Poeta-, però no és guerrer i tem el judicar dels homes renglerats per tal que són prudents. El Poeta serà, doncs, l’home entusiasta.

III. Un home entusiasta no podrà definir-se ni per la disciplina ni per sa condició dins una disciplina: ex. Dídac Ruiz. – Les múltiples facetes són la seva virior. La dansa ja és així. Serà ademés valent, de tota valentia: Walt Whitman, altre ex.

IV. El foc és la paraula i la paraula és: Déu. Aquesta trilogia és el pit i la ment i el braç de tot Poeta. Com una Arquitectura que es dirà Miquel Àngel o Leonardo da Vinci, o Bernard Palissay, o Ramon Llull, a Goethe: àdhuc Nietzsche com Crist, àdhuc Napoleon com Sant Francesc. El Poeta fa vot d’Eternitat i quan es diu Colom la magnitud del món s’és augmentada. Per això és que els Poetes mariden amb la lluna, perquè viuen en un món enlaire d’aquest món. Però no és llur destí ni és la voluntat el que mou els Poetes; és la dansa mateixa, l’optimisme en l’amor, i en el dolor. Per això els assetjats per totes les dissorts són els afortunats de totes les fortunes.

V. Dir Poeta vol dir exultament, sentir goig en copsar el bé de la blasfèmia. El mal no ha existit mai. Almenys els homes lliures, que són els homes forts, no l’han pogut conèixer. Però existeix la nosa, que és la massa ignorant de la civilitat. Aquesta massa enorme, tota la humanitat esporuguida i tonta, qui viu perquè ha establert com norma social la hipocresia, és ço que el Poeta blasma. Per això la reflexió no té un valor tan alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme.

VI. La manifestació, gràfica, àdhuc moral, de què el Poeta viu és la sinceritat. El Poeta es mou sol entre les multituds i és una meravella en la seva època per tal que és sincer. En el clos del seu puny, que no es jeu mai, té el pervenir de tot. Perquè el Poeta és vate, és a dir: adiví. – Aquells que són al món i no un espai només, però una Eternitat, sabeu que quan el Poeta obre les mans una Era inconeguda és començada.

“Mar Vella”, núm. 4, 1919

CUBISME

SOBRE LA PINTURA. GUILLAUME APOLLINAIRE

III

Guillaume ApollinaireS’ha retret vivament als nous artistes-pintors llurs preocupacions geomètriques. Amb tot, les figures geomètriques són l’essencial del dibuix. La geometria, ciència que té com a objecte l’extensió, la seva mesura i les seves relacions, ha estat sempre la regla mateixa de la pintura.
Fins ara, les tres dimensions de la geometria euclidiana eren suficients per a les inquietuds que el sentiment de l’infinit posa en l’ànima dels grans artistes.
Els nous pintors, com tampoc llurs antecessors, no s’han proposat d’esdevenir geòmetres. Podem dir, però, que la geometria és a les arts plàstiques allò que la gramàtica és a l’art de l’escriptor. Ara bé. Avui els savis ja no s’atenen a les tres dimensions de la geometria euclidiana. Els pintors han estat conduïts d’una manera natural i, per dir-ho així, per intuïció, a preocupar-se de les noves mesures possibles de l’extensió que en el llenguatge dels tallers moderns es designava conjunta i breument amb el terme de quarta dimensió […]

V

Els grans poetes i els grans artistes tenen com a funció social renovar sense parar l’aparença que revesteix la natura als ulls dels homes.
Sense els poetes, sense els artistes, els homes s’avorririen aviat de la monotonia natural. La idea sublim que tenen de l’univers cauria amb una velocitat vertiginosa. […]

VII

En representar la realitat concebuda, el pintor pot donar l’aparença de tres dimensions, pot, d’alguna manera, cubicar. No podria fer-ho reproduint simplement la realitat vista, a no ser que fes un trompe-l’oeil en resum o en perspectiva, la qual cosa deformaria la realitat de la forma concebuda. […]
El cubisme és l’art de pintar nous conjunts mitjançant elements imitats, no de la realitat de visió, sinó de la realitat de concepció.
No caldrà, però, fer a aquesta pintura el retret d’ntel·lectualisme. Tothom té el sentiment d’aquesta realitat interior. No cal ser un home cultivat per concebre, per exemple, una forma rodona.

Meditations esthétiques. Les peintres cubistes, 1913

LA POESIA ACTUAL

GUILLAUME APOLLINAIRE

Poesia i creació no són més que una mateixa cosa. No es deu anomenar poeta més que aquell que inventa, aquell que crea en la mesura que l’home pot crear. El poeta és el que descobreix joies noves, encara que siguin penoses a suportar. Es pot ésser poeta en tots els dominis: cal només ésser aventurer i que es vagi a la descoberta.

Cal·ligrama d'ApollinaireEssent d’imaginació el camp més ric, el menys conegut, aquell del qual l’extensió és infinita, no és sorprenent que s’hagi reservat més familiarment el nom de poeta als que cerquen les joies noves, als que limiten els enormes espais imaginatius.
El fet mínim per un poeta és el punt de partida d’una immensitat inconeguda on flamegen els focs de joia de les significacions múltiples. No és pas necessari, per anar a la descoberta, d’escollir, a gran reforç de regles dictades fins pel bon gust, un fet classificat com a sublim. Pot partir-se d’un fet quotidià; un mocador que cau pot ésser per al poeta la palanca amb la qual ell aixecarà tot l’univers. Tots sabem el que la caiguda d’una poma, obirada per Newton, fou per aquell savi que pot apel·lar-se un poeta. És per això que el poeta d’avui no menysprea cap moviment de la Natura, i son esperit persegueix la descoberta, així mateix en les síntesis més vastes i, a voltes, més inesperades (multituds, nebuloses, oceans, nacions, etc.), que en els fets en aparença més simples: una mà que furga la butxaca, una cerilla que s’encén al fregadís, uns crits animals, l’olor dels jardins després de la pluja, una flama que neix en una llar, etc. els poetes no són solament els homes del bell; són encara i, per sobre de tot, els homes del ver, en tant que aquest permet penetrar en l’inconegut. Tant és així que la sorpresa, l’inesperat, és un dels principals ressorts de la poesia d’avui. ¿I qui gosaria dir que, per aquell que són dignes de la joia, que el que és nou no sigui bonic? Els altres s’encarregaran prompte d’envilir aquesta novetat sublim; després del qual ella podrà entrar en el domini de la raó, però únicament dins els límits on el poeta, sol prodigador del bell i del ver, n’hauria fet la proposició.
El poeta, per la natura mateixa de les seves exploracions, està aïllat en el món nou on ell entra el primer. I la sola consolació que li resta és que, no vivint els homes, a la fi, que de veritat a pesar de les mentides de que l’encolxen la vida, ell es troba que nodreix la vida on la humanitat troba aquesta veritat. És per això que els poetes moderns són, abans que tot, els poetes de la veritat sempre nova.
Llur missió és infinida. Ells us han sorprès i us sorprendran més encara. Imagineu ja designis més profuns que aquells que maquiavèlicament han fet néixer el signe útil i espaventable del diner, que aquells que han imaginat la Faula d’Ícar tan meravelosament realitzada avui. Us arrossegaran tot vivents i desperts al món nocturn i clos dels somnis, als universos que bateguen inefablement per damunt de les nostres testes, a aquells universos més pròxims i més llunyans de nosaltres que graviten al mateix punt de l’infinit que el que en nosaltres portem. Cap altra meravella que aquelles que són nades de la naixença dels més ancians d’entre vosaltres farà palidir i semblar puerils les invencions contemporànies de les quals som tan orgullosos. Els poetes, en fi, estaran encarregats de donar, per les teologies líriques i les alquímies arxilíriques, un sentit sempre pur a la idea divina que és en vosaltres tan vivent i tan vera, que és aquest perpetual renovellament de vosaltres mateixos, aquella creació eternal, aquella poesia sense treva renaixent de la qual vivia.
Del que hom pot saber se’n dedueix que no hi ha poetes avui més que en llengua francesa. Totes les altres llengües semblen emmudir perquè l’univers pugui escoltar millor la veu dels nous poetes de França. El món enter esguarda vers aquesta llumm que sola aclareix la nit que ens envolta…

Fragment de L’Sperit Nouveau et les poétes 1918 (traducció de Joaquim Folguera del mateix any)

 

DADAISME

MANIFEST DADA. FRANCUS PICABIA

Autoretrat de Picabia

Els cubistes volen cobrir DADA de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la seva pipa per tapar DADA.
N’estàs segur?
Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques.
Creuen que DADA pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l’art molt car.
L’art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa.
L’art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici).
L’art és un producte farmacèutic per a imbècils.
Les taules giren gràcies a l’esperit: els quadres i les altres obres d’art són com taules caixa-fortes, l’esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d’art.
Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics.
Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l’esperit…
Compreu reproduccions d’autògrafs.
I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a la vostra.
Més cagarades de mosca a les parets.
Sempre n’hi haurà, és evident, però no pas tantes.
Dada cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot cantant “Vicens Poupoule”, quin sacrilegi!!!
El cubisme representa la carestia d’idees.
Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s’ha de cubicar el diner!!!
DADA no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: “No comprenem res, res, res.”
“Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res.”

Que no sap res, res, res, res.

“391”, París, núm. 12, març de 1920

 MANIFEST DEL SENYOR ANTIPIRINA. TRISTAN TZARA

 

Retrat de Tristan Tzara per  Delaunay

DADA és la nostra intensitat: que erigeix les baionetes sense conseqüència al cap sumaral del nadó alemany; DADA és la vida sense pantafles ni paral·les; que està en contra i a favor de la unitat i decididament en contra del futur; sabem de manera sensata que els nostres cervells es convertiran en coixins blanquinosos, que el nostre antidogmatisme és tan exclusivista com el funcionari i que no som lliures i cridarem llibertat.
DADA roman dintre del marc de les debilitats europees, és una porqueria com totes les altres, però d’ara en endavant volem apallisar-nos en diversos colors per ornar el jardí zoològic de l’art de totes les banderes dels consolats.
Nosaltres som directors de circ i escarnim entre els vents de les fires, entre els convents les prostitucions, els teatres, les ralitats, els sentiments, els restaurants, ui, ohoh, bang, bang.
Nosaltres decalrem que el cotxe és un sentiment que ens ha mimat més del que calia en les lentituds de les seves abstraccions, com els transatlàntics, els sorolls i les idees. Amb tot, nosaltres exterioritzem la facilitat, cerquem l’essència central i ens sentim contents si podem ocultar-la; no volem comptar les finestres de l’élite meravellosa, perquè DADA no existeix per a ningú i volem que tothom ho estengui. És aquí, us ho asseguro, on és el balcó de Dada. Des d’on un pot sentir marxes militars i descendir tallant l’aire com un serafí en un bany popular, per orinar i comprendre la paràbola.
DADA no és follia ni saviesa, ni ironia, mira’m, gentil burgès.
L’art és un joc color d’avellana, els nens construïen els mots que tenen repic al final, després ploraven i cridaven l’estrofa, i li posaven els peücs de les nines, i l’estrofa es va tornar reina per morir una mica i la reina es va convertir en balena i els nens corrien i es van quedar sense sopar.
I després van venir els grans ambaixadors dels sentiments que van exclamar històricament, a cor:

Psicologia, Psicologia, eheh
Ciència, Ciència, Ciència
Visca França
No som naïf
Som successius
Som exclusius
No som simples
i sabem discutir bé sobre la intel·ligència.

Però nosaltres, DADA, no compartim llur opinió, perquè l’art no és una cosa seriosa, us ho asseguro, i si mostrem el crim per dir doctament ventilador, és per afalagar-los, estimats oients, us estimo tant, us ho asseguro i us adoro.

Dins Sept manifestes Dada, 1924

SURREALISME

PRIMER MANIFEST DEL SURREALISME. ANDRÉ BRETON

Creiem tant en la vida, en la vida en el seu aspecte més precari, en la vida real, naturalment,

André Bretonque finalment aquesta fe acaba per desaparèixer. L’home, l’etern somniador, malcontent cada dia més de la seva sort, examina amb dolor els objectes que li han ensenyat a emprar, i que ha obtingut a través de la seva indiferència o del seu interès, gairebé sempre a través del seu interès, ja que ha consentit de sotmetre’s al treball o, al menys, no s’ha negat a aprofitar la seva sort (allò que ell anomena la seva sort!). Quan arriba aquest moment, l’home és profundament modest: sap com són les dones que ha posseït, en quines aventures risibles s’ha ficat; la seva riquesa i la seva pobresa ja no li importen, i en aquest aspecte l’home torna a ser com un nadó; i pel que fa a l’aprovació de la seva consciència moral, reconec que l’home pot prescindir-ne sense massa dificultats. Si li queda una mica de lucidesa, no té altre remei que mirar enrere, cap a la seva infantesa que sempre li semblarà meravellosa, encara que les atencions dels seus educadors la hi hagin destrossada. Durant la infantesa, l’absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l’home la perspectiva de múltiples vides viscudes alhora; l’home fa seva aquesta il·lusió; només li interessa la facilitat momentània, extremada, que ofereixen totes les coses. Cada matí, els nens inicien llur camí sense inquietuds. Tot és a l’abast, les pitjors circumstàncies materials sembles excel·lents. Tant si fa sol com si és fosc, sempre continuarem endavant, però, per aquest camí no ens adormirem. De tota manera, però, per aquest camí no s’arriba gaire lluny; i no es tracta simplement d’uns qüestió de distància. Les amenaces s’acumules, es renuncia a una part del terreny que s’havia de conquerir. Aquella imaginació que no reconeixia cap límit, ja no es pot exercir si no dins dels límits fixats per les lleis d’un utilitarisme convencional; la imaginació no pot acomplir durant molt de temps aquesta funció subordinada, i quan arriba a l’edat de vint anys prefereix, per norma general, abandonar l’home al seu destí de tenebres.
Però, si més endavant l’home, pel que sigui, intenta d’esmenar-se en sentir que a poc a poc van desapareixent totes les raons de viure, en veure que s’ha convertit en un ésser incapaç d’estar a l’alçada d’un situació excepcional, com la de l’amor, difícilment aconseguirà el seu propòsit. I això és així pel fet que l’home s’ha lliurat en cos i ànima a l’imperi d’unes necessitats pràctiques que no toleren l’oblit. A totes les accions de l’home els mancarà alçada, a totes les idees profunditat. De tot allò que arribi a passar-li o li pugui arribar a passar, l’home només en veurà aquell aspecte de l’esdeveniment que el lliga a una colla d’esdeveniments semblants, esdeveniments en els quals no ha pres part, esdeveniments que s’ha perdut. Encara més, l’home jutjarà tot allò que li passi o que li pugui passar posant-ho en relació amb un d’aquests darrers esdeveniments, les conseqüències dels quals siguin més tranquil·litzadores que les dels altres. Sota cap pretext no sabrà adonar-se de la seva situació.
Estimada imaginació, allò que més estimo de tu és que mai no perdones.
Només la paraula llibertat té el poder d’exaltar-me. Em sembla just i bo mantenir de manera indefinida aquest vell fanatisme humà. Sense dubte, es basa en la meva única aspiració legítima. Malgrat tantes i tantes desgràcies com hem heretat, cal reconèixer que ens ha llegat una llibertat espiritual summa. A nosaltres ens correspon utilitzar-la de manera sàvia. Reduir la imaginació a l’esclavitud, quan malgrat tot quedarà esclavitzada en virtut d’allò que amb un criteri groller s’anomena felicitat, és arrabassar del dret a la suprema justícia, a tot allò que hom troba en el fons d’ell mateix. Només la imaginació em permet de saber allò que pot arribar a ser, i això és suficient per suavitzar una mica la seva terrible condemna; i això és suficient perquè m’hi aboqui, sense por a l’engany (com si poguéssim enganyar-nos encara més).
¿En quin moment comença a ser perniciosa la imaginació i en quin moment deixa d’existir la seguretat de l’esperit? Per a l’esperit, és que potser la possibilitat d’errar no és altra cosa que una contingència del bé?
No queda altra cosa que la follia, “la follia que solem recloure” tal com s’ha dit. Aquesta follia o l’altra… Tots sabem que els folls són internats a causa d’un reduïts d’actes jurídicament reprovables, i que, en absència d’aquests actes la seva llibertat (la part visible de la seva llibertat) no seria posada en dubte. Estic disposat del tot a reconèixer que els foll són, d’alguna manera, víctimes de la seva imaginació, en el sentit que aquesta els porta a violar normes la transgressió de les quals defineix la qualitat del foll, cosa que tot ésser humà ha de saber pel seu propi bé. De tota manera, la profunda indiferència que mostren els folls respecte a la crítica que els fem, per no parlar de les diverses correccions que els imposem, permet de suposar que la seva imaginació els proporciona grans consols, que gaudeixen prou del seu deliri per suportar que només tingui validesa per a ells. I, en realitat, les al·lucinacions, les visions, etc., no són una font de plaer menyspreable. La sensualitat més culta en gaudeix, i em consta que moltes nits acaronaria amb gust la bonica mà que en les darreres pàgines de L’intelligence, de Taine, es lliura a unes malifetes tan curioses. Em passaria tota la vida dedicat a provocar les confidències dels folls. Són gent d’honradesa escrupolosa, la innocència dels quals només es pot comparar a la meva. Per descobrir Amèrica, Colom va haver d’iniciar el viatge en companyia de folls. I ara podeu veure que aquesta bogeria va donar fruits reals i duradors […]
Encara vivim sota l’imperi de la lògica, i precisament a això volia arribar. De tota manera, en els nostres dies, els procediments lògics solament s’apliquen a la resolució de problemes d’interès secundari. La part de racionalisme absolut encara actual només pot aplicar-se a fets molt lligats a a la nostra experiència. Contràriament, les finalitats d’ordre purament lògic queden fora dels seu abast. No cal dir que la pròpia experiència s’ha vist sotmesa a certes limitacions. L’experiència està confinada a una gàbia en l’interior de la qual dóna voltes i voltes sobre si mateixa i de la qual és cada cop més difícil fer-la sortir. La lògica també es basa en la utilitat immediata, i queda protegida pel sentit comú. Amb el pretext de civilització, amb l’excusa del progrés, s’ha arribat a desterrar del regne de l’esperit tot allò que pot qualificar-se amb raó o sense de superstició o quimera; s’han arribat a proscriure totes aquelles maneres d’investigació que no es conformen amb els usos imperants. Sembla, però, que només és a causa de l’atzar que s’ha descobert fa poc una part del món intel·lectual que, a parer meu, és la més important i que es pretenia oblidar. Pel que fa a això, hem de reconèixer que els descobriments de Freud han tingut una importància decisiva. En base a aquests descobriments, finalment comença a perfilar-se un corrent d’opinió, a favor del qual l’explotador podrà avançar i dur les seves investigacions a territoris més llunyans, ja que quedarà autoritzat a no limitar-se únicament a les realitats més superficials. Potser ha arribat el moment en què la imaginació estigui pròxima a tornar a exercir els drets que li corresponen. Si les profunditats del nostre esperit amaguen forces capaces d’augmentar aquelles forces que es perceben en la superfície, o de lluitar-hi victoriosament, té molt d’interès captar-les per a continuació, sotmetre-les al domini de la nostra raó, si és el cas. Amb això, fins i tot els mateixos analistes només en trauran avantatges. Cal, però observar que no s’ha ideat a priori cap mètode per dur a terme l’empresa anterior que, mentre no es demostri el contrari, pot ser competència tant dels poetes com dels savis, i que l’èxit no depèn dels camins més o menys capriciosos que se segueixin.
Amb tota raó, Freud ha projectat la seva tasca crítica sobre els somnis, ja que, efectivament, és inadmissible que aquesta part tan important de l’activitat psíquica hagi tingut de moment tan poca atenció. I això pel fet que el pensament humà, almenys des de l’instant del naixement de l’home fins a la seva mort, no ofereix cap solució de continuïtat, i la suma total dels moments de somni, des d’un punt de vista temporal, i considerant només el somni pur, els somnis del període en què l’home dorm, no és inferior a la suma dels moments de realitat, o, millor dit, dels moments de vigília. L’extremada diferència pel que fa a la importància i gravetat, que per l’observador ordinari existeix entre els esdeveniments en estat de vigília i aquells que corresponen a l’estat de somni, sempre ha estat sorprenent. I això a causa del fet que l’home es converteix, sobretot quan deixa de dormir, en joguina de la seva memòria, que, en estat normal, es complau a evocar molt dèbilment les circumstàncies del somni, a privar-lo de tota transcendència actual i a situar l’únic punt de referència del somni en l’instant en què l’home creu que l’ha abandonat, des de fa hores, en l’instant d’aquella esperança o d’aquella preocupació anterior. L’home, quan es desperta, té la falsa idea de recomençar una cosa que val la pena. Per això queda posposat a l’interior d’un parèntesi, igual que la nit. I, en general, el somni, de la mateixa manera que la nit, és irrellevant. Aquest estat singular de coses em porta a fer algunes reflexions, per a mi oportunes:
1. Dintre dels límits en què es produeix (o es creu que es produeix), el somni és, sembla, continu i amb l’aspecte de tenir una organització o una estructura. Només la memòria es reserva el dret d’imposar-li llacunes, de no tenir en compte les transicions i d’oferir-nos abans una sèrie de somnis que el somni pròpiament dit. De la mateixa manera, només tenim una representació fragmentària de les realitats, representació la coordinació de la qual depèn de la voluntat.1
Aquí és important assenyalar que res no pot justificar el fet de passar a una distorsió més gran dels elements constitutius del somni. Lamento haver d’expressar-me mitjançant unes fórmules que, en principi, exclouen el somni. Quan arribarà, senyors lògics, l’hora dels filòsofs dorments? Voldria dormir per lliurar-me als dorments, de la mateixa manera que em lliuro a qui em llegeix, amb els ulls oberts, per deixar de fer prevaler, en aquesta matèria, el ritme conscient del meu pensament. Potser el meu darrer somni sigui la continuació del somni precedent, i prossegueixi la nit següent, amb un rigor plausible del tot. És molt possible, com se sol dir. I tenint en compte que no s’ha demostrat de cap manera que en passar el que hem dit abans la “realitat”, que m’ocupa subsisteixi en l’estat de somni, que estigui obscurament present en una zona aliena a la memòria, ¿per quina raó no he d’atorgar al somni allò que de vegades nego a la realitat, aquest valor de certesa que, en el temps en què es produeix no queda subjecte al meu escepticisme? ¿Per què no espero dels indicis del somni més del que espero del meu grau de consciència, cada cop més elevat? ¿No és també possible emprar el somni per resoldre els problemes fonamentals de la vida! ¿Aquestes qüestions són les mateixes tant en un estat com en l’altre, i, en el somni, ja tenen el caràcter d’aquestes qüestions? ¿És que el somni comporta menys sancions que tot el que no és somni? Envelleixo, i potser sigui un somni, abans que aquesta realitat a la qual crec que sóc fidel, i potser sigui la indiferència amb què contemplo el somni allò que em fa envellir.
2. Torno, un cop més a l’estat de vigília. Estic obligat a considerar-lo com un fenomen d’interferència. I no només passa que l’esperit dóna mostra, en aquestes condicions, d’una estranya tendència a la desorientació (em refereixo als lapsus i a les males interpretacions de qualsevol gènere, les causes secretes del qual comencem a conèixer) sinó que, és més, sembla que l’esperit, en el seu funcionament normal, es limita. a obeir suggeriments procedents d’aquella nit profunda de la qual acabo d’extreure’l. Per molt ben condicionat que estigui, l’equilibri de l’esperit és sempre relatiu. L’esperit amb prou feines s’atreveix a expressar-se i, en el cas que ho faci, es limita a constatar que aquesta idea, aquesta dona, li fa efecte. És incapaç d’expressar de quina mena d’efecte es tracta, la qual cosa ens serveix únicament per donar-nos la idea del seu subjectivisme. Aquella idea, aquella dona, pertorben l’esperit, l’inclinen a no ser tan rígid, produeixen l’efecte d’aïllar-lo durant un segon del dissolvent en què es troba submergit, de dipositar-lo en el cel, de convertir-lo en el bell precipitat que pot arribar a ser, en el bell precipitat que és. Mancat d’esperances de trobar les causes del que he dit anteriorment, l’esperit recorre a l’atzar, divinitat més obscura que qualsevol altra, a la qual atribueix tots els seus desordres. Qui em podrà demostrar que la llum sota la qual es presenta aquesta idea que impressiona l’esperit, sota la qual adverteix allò que més estima en els ulls d’aquella dona, no sigui precisament el vincle que l’uneix al somni, que l’encadena a uns pressupòsits bàsics que, per culpa seva, ha oblidat? I si no fos així, de què seria capaç l’esperit? Voldria lliurar-li la clau que li permetés penetrar en aquests passadissos.
3. L’esperit de l’home que somia queda plenament satisfet amb allò que somia. La incògnita angoixant de la possibilitat deixa de formular-se. Mata, vola més de pressa, estima tant com vulguis. I si mors, ¿és que no tens la certesa de despertar entre els morts? Deixa’t portar, els esdeveniments no toleren que els ajornis. No tens nom. Tot es d’una facilitat preciosa.
Em pregunto quina raó, raó molt superior a l’altra, confereix al somni aquest aire de naturalitat, i m’indueix a acollir sense cap reserva una multitud d’episodis la raresa dels quals em deixa bocabadat, ara, en el moment en que escric. De tota manera, he de creure el testimoni de la meva vista, de la meva oïda; aquell dia tan bell va existir, i aquell animal va parlar.
La duresa del despertar de l’home, allò que té de sobtat la ruptura de l’encant és degut al fet que se l’ha induït a formar-se una dèbil idea d’allò que es l’expiació
4. En l’instant en què el somni sigui objecte d’un examen metòdic o que, per mitjans encara desconeguts, arribem a tenir consciència del somni en tota la seva integritat (i això implica una disciplina de la memòria que només es pot aconseguir a través de diverses generacions, en que es començaria registrant abans que res els fets mes destacats) o en que la seva corba es desenvolupi amb una regularitat i amplitud fins Ara desconegudes, és visió d’un gran Misteri. Crec en la futura harmonització d’aquests estats, aparentment tan contradictoris, que són el somni i la realitat, en una mena de realitat. absoluta, en una sobrerealitat o surrealitat, si és que se la pot anomenar així. Aquesta és la conquesta que pretenc, en la certesa de no aconseguir-la mai, però massa oblidadís de la perspectiva de la mort per privar-me d’avançar una mica als gaudis d’aquesta possessió.[…]
Indica molt mala fe que se’ns discuteixi el dret a emprar el mot SURREALISME, en el sentit particular que nosaltres li donem, ja que ningú no pot dubtar que aquest mot no va tenir fortuna abans que nosaltres l’utilitzéssim. El definiré, d’una vegada per totes:

SURREALISME: Substantiu masculí. Automatisme pur per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. Es un dictat del pensament, sense la intervenció reguladora de la raó, aliè a qualsevol preocupació estètica o moral.

ENCICLOPÈDIA, Filosofia: el surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d’associació rebutjades fins a la seva aparició, i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida.Breton, Eluard, Tzara, PéretHan fet professió de fe de SURREALISME ABSOLUT, els senyors següents: Aragon, Baron, Boiffard, Breton, Carrive, Crevel, Delteil, Desnos, Eluard, Gérard, Limbour, Maikine, Morise, Naville, Noll, Péret, Picon, Soupault, Vitrac.
De moment sembla que els noms esmentats anteriorment formen la llista completa dels surrealistes, i no n’hi ha cap dubte, tret del cas d’Isidore Ducasse, de qui em manquen dades. El cert és que si ens fixem únicament en els resultats, un bon nombre de poetes podrien passar per surrealistes, començant pel Dant i, també, en els seus millors moments, pel propi Shakespeare. Al llarg de les diferents temptatives de definició que he fet d’allò que s’ anomena, abusant de la confiança, el geni, no he trobat res que pugui atribuir-se a un procés que no sigui el que s’ha definit anteriorment.

Les Nits de Young són surrealistes de cap a peus; malauradament no es tracta d’altra cosa que d’un sacerdot que parla, d’un mal sacerdot, sens dubte, però sacerdot al cap i a la fi.
Switf és surrealista en la maldat.
Sade és surrealista en el sadisme.
Chateaubriand és surrealista en l’exotisme
Constant és surrealista en política
Hugo és surrealista quan no es beneit
Desbordes-Valmore és surrealista en l’amor.
Bertrand és surrealista en el passat.
Rabbe és surrealista en la mort.
Poe és surrealista en l’aventura.
Baudelaire és surrealista en la moral.
Rimbaud és surrealista en la pràctica i en tot.
Mallarmé és surrealista en la confidència.
Jarry és surrealista en l’absenta.
Nouveau és surrealista en el bes.
Saint-Pol-Roux és surrealista en els símbols
Fargue és surrealista en l’atmosfera.
Vaché es surrealista en mi.
Reverdy és surrealista en sí.
Saint-John Perse és surrealista a distancia.
Roussel es surrealista en l’anècdota.
Etcètera.
Insisteixo en el fet que no tots són sempre surrealistes pel fet que adverteixo en cadascun d’ells cert nombre d’idees preconcebudes a les quals molt ingènuament romanen fidels. […]

1. Cal tenir en compte el gruix del somni. En general, només recordo allò que m’arriba de les capes més superficials del somni. El que més m’agrada considerar dels somnis és allò que queda vagament present en despertar, allò que no és el resultat de l’ús que hagi donat a la jornada precedent, és a dir, els fullatges ombrius, les ramificacions sense sentit. Igualment, prefereixo abandonar-me en la “realitat”.

1924

MANIFEST GROC. SALVADOR DALÍ. SEBASTIÀ GASCH. LLUÍS MONTANYÀ

Del present manifest hem eliminat tota cortesia en la nostra actitud. Inútil qualsevol discussió amb els actuals representants de l’actual cultura catalana, negativa artísticament per bé que eficaç en altres ordres. La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències. Exemple: “La Nova Revista”. La violenta hostilitat, per contra, situa netament les valors o les posicions i crea un estat d’esperit higiènic:

HEM ELIMINAT tota argumentació Existeix una enor-

me bibliografia i

tot l’esforç dels ar-

tistes d’avui per a

suplir això.HEM ELIMINATtota literaturaHEM ELIMINATtota líricaHEM ELIMINAT

 

tota filosofia a favor de les nostres ideesENS LIMITEMa la més objectiva enumeració dels fetsENS LIMITEMa assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d’avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte.PREVENIMde la infecció als encara no contagiats.
Afer d’estricta asèpsia espiritual.SABEMque res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se.EL MAQUINISMEha revolucionat el mónEL MAQUINISME-antítesi circumstancialment indispensable futurisme- ha verificat el canvi més profunt que ha conegut la humanitat.UNA MULTITUDanònima -anti-artística- col·labora amb el seu esforç quotidià a l’afirmació de la nova època, tot vivint d’acord amb el seu temps

UN ESTAT D’ESPERIT POST-MAQUINISTA HA ESTAT FORMAT

ELS ARTISTESd’avui han creat un art nou d’acord amb aquest estat d’esperit. D’acord amb llur època.

ACÍ, PERÒ, ES CONTINUA
PASTURANT IDÍL·LICAMENT

LA CULTURAactual de Catalunya és inservible per a l’alegria de la nostra època. Res de més perillós, més fals i més adulterador.

PREGUNTEM
ALS INTEL·LECTUALS CATALANS

– De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques.AFIRMEMque els sportmen estan més aprop de l’esperit de Grècia que els nostres intel·lectuals.

AFEGIREM

que un sportman verge de nocions artístiques i de tota erudició està més a la vora i és apte per a sentir l’art d’avui i la poesia d’avui, que no els intel·lectuals, miops i carregts d’una preparació negativa..

PER NOSALTRES Grècia es continua en l’acabat numèric d’un motor d’avió, en el teixit antiartístic d’anònima manufactura anglesa destinat al golf, en el nu, en el músic-hall americà.

ANOTEM que el teatre ha deixat d’existir per uns quants i gairebé per a tothom

ANOTEM que els concerts, conferències i espectacles corrents avui dia entre nosaltres, acostumen a ésser sinònims de llocs irrespirables i avorridíssims.

PER CONTRA nous fets d’intensa alegria i jovialitat reclamen l’atenció dels joves d’avui.

HI HA el cinema

HI HA l’estadi, la boxa, el rugby, el tennis i els mil esports

Autoretrat de Dalí

HI HA la música popular d’avui: el jazz i la dansa actual

HI HA el saló de l’automòbil i de l’aeronàutica

HI HAels jocs i les platges

HI HAels concursos de bellesa a l’aire lliure

HI HAla desfilada de maniquins

HI HAel nu sota l’electricitat en el music-hall

HI HA la música moderna

HI HA l’autòdrom

HI HA les exposicions d’art dels artistes moderns

HI HA encara, una gran enginyeria i uns magnífics transatlàntics

HI HA una arquitectura d’avui

HI HA útils, objectes, mobles d’època actual

HI HA la literatura moderna

HI HA els poetes moderns

HI HA el teatre modern

HI HA el gramòfon, que és una petita màquina

HI HA l’aparell de fotografiar, que és una altre petita màquina

HI HA diaris de rapidíssima i vastíssima informació

HI HA enciclopèdies d’una erudició extraordinària

HI HA la ciència en una gran activitat

HI HA la crítica, documentada i orientadora

HI HA etc., etc., etc.,

HI HAfinalment, una orella immòbil sobre un petit fum dret

DENUNCIEM la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà

DENUNCIEM la sensibleria malaltissa servida per l’Orfeó Català amb el seu repertori tronat de cançons populars adaptades i adulterades per la gent més absolutament negada per a la música, i àdhuc, de composicions originals. (Pensem en l’optimisme del cor dels “Revellers” americans)

DENUNCIEM la manca absoluta de joventut dels nostres joves

DENUNCIEM la manca absoluta de decisió i d’audàcia

DENUNCIEM la por als nous fets, a les paraules, al risc del ridícul

DENUNCIEM el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art

DENUNCIEM l’absoluta indocumentació dels crítics respecte l’art d’avui i l’art d’ahir

DENUNCIEM els joves que pretenen repetir l’antiga pintura

DENUNCIEM els joves que pretenen imitar l’antiga literatura

DENUNCIEM l’arquitectura d’estil

DENUNCIEM l’art decoratiu que no sigui l’estandaritzat

DENUNCIEM els pintors d’arbres torts

DENUNCIEM la poesia catalana actual, feta dels més rebregats tòpics maragallians

DENUNCIEM les metzines artístiques per a ús infantil, tipus: “Jordi” (Per a l’alegria i la comprensió dels nois, res més adequat que Rousseau, Picasso, Chagall…)

DENUNCIEM la psicologia de les noies que canten: “Rosó. Rosó…”

DENUNCIEM la psicologia dels nois que canten: “Rosó. Rosó…” FINALMENT ENS RECLAMEM DELS GRANS ARTISTES D’AVUI, dins les més diverses tendències i categories PICASSO, GRIS. AZENFANT, CHIRICO, JOAN MIRÓ, LIPCHTZ, BRANCUSI, ARP, LE CORBUSIER, REVERDY, TRISTAN TZARA, PAUL ELUARD, LOUIS ARAGON, ROBERT DESNOS, JEAN COCTEAU, GARCÍA LORCA, STRAWINSKY, MARITAIN, RAYNAL, ZERVOS, ANDRÉ BRETON, ETC, ETC.


SALVADOR DALÍ
LLUÍS MONTANYÀ
SEBASTIÀ GASCH

 

Barcelona, març de 1928

 a.- Llegeix els manifestos… quina creus que és la finalitat? Què creus que tenen en comú tots ells? Quin o quins són els més agressius? penses que són viables?

 

Anuncis